Veníem a dir, al primer dels articles sobre les virtuts cardinals, a propòsit de la prudència, que Plató, en successives formulacions de les supremes excel·lències ètiques, sosté que el fet de governar sàviament condueix a una societat justa on els individus seran feliços. Així, les esferes del coneixement i la política enllacen amb l’antropologia: l’ànima empresonada al cos aspira a controlar passions i instints mitjançant la temprança i la fortalesa, i de l’equilibri que reflecteix la perfecció al món sensible, en deriva la justícia, que es donarà quan cadascú ocupi el lloc corresponent a la classe a la qual pertany per natura.
Segons el sistema platònic, els subjectes educats adequadament conviurien en harmonia en un Estat ideal, utòpic, il·lusori, atès que és increïble que tothom hi respectaria el dret, assumiria les obligacions, moderaria l’egoisme, seria jutjat de manera íntegrament imparcial i rebria allò que li pertoca dels recursos comuns. I, malgrat la tendència al progrés, hi ha regressions. Per exemple, reguardem una situació actual: l’extensió de populismes demagògics que propugnen oportunistes iniquitats, aproximant-se perillosament al règim que també Aristòtil deia que contemplava menys el profit de la comunitat: la tirania. A més, l’assumpte és altament complex i suscita múltiples controvèrsies. Existeix la facultat de judicar què no es desvia del deure i què és condemnable? És possible aplicar l’equitat bo i atenent a les diferències entre ciutadans i a la responsabilitat particular? El benestar col·lectiu està per damunt dels interessos privats? Quina porció de felicitat pròpia no perjudica ningú altre? Sembla ser que l’únic cert és que les escales de valors són relatives.
En un dels escrits tardans, el deixeble de Sòcrates dubta i confessa que s’ha anat adonant que és summament difícil administrar bé els béns compartits. Les conjuntures en què observa que la lletra i el caire de les lleis es van corrompent el desencisen enormement. I arriba a la conclusió que els mals del gènere humà no finiran fins que els filòsofs autèntics s’erigeixin en governants o, per ventura, els qui ostenten l’autoritat esdevinguin filòsofs.
Efectivament, els contextos no deixen de ser problemàtics. La plenitud que Plató postula és infactible. I avui no subscriuríem la base elitista ni els mitjans espartans per tal d’acostar-s’hi. Les seves intencions són a fi de bé, però fàcilment podrien, en el fons i en les formes, propiciar totalitarismes en nom de l’ordre, la seguretat i l’estabilitat. I potser defensar la causa de l’humanisme significa procurar una prosperitat no excloent, qüestionar i substituir models democràticament febles, confiar el lideratge de la gestió dels poders fàctics a ideòlegs i experts oberts de mires que d’entrada es proposin ser honestos, i desconfiar de tecnòcrates molt ambiciosos, poc disposats a escoltar, potencialment corruptes.
