Es podria dir de qualsevol temàtica, però em refereixo a la Justícia o pròpiament a la comunicació del que té a veure amb la Justícia. Bé, amb la Justícia queda massa abstracte i avui es tracta d’aterrar: doncs amb els delictes. S’ha dit una i mil vegades. Si no hi ha transparència comunicativa, els periodistes no podem fer la nostra feina, ras i curt. I no parlo de revelar dades personals ni de vulnerar drets d’intimitat de ningú, ni d’imatge, ni de res que pugui identificar les víctimes, però sí que cal dir que hi ha delictes d’abusos sexuals a menors, perquè n’hi ha, i correspon als tribunals dirimir la innocència o culpabilitat dels acusats, no pas a nosaltres, Déu me’n guard! Per desgràcia, massa vegades allò que no surt publicat sembla que no existeixi. I no és així. Hi ha coses a la vida que són lletges, monstruoses si voleu, però si les volem canviar les hem de conèixer. Tant de bo poguéssim fer desaparèixer els delictes si ens en féssim ressò. I és en aquest sentit que la Justícia hauria d’adoptar un rol més pedagògic de cara a la societat i no tancar-se, ara sí amb clau i forrellat, en un enorme edifici. Cada vegada que es jutja un delicte d’abús de menors ens fan sortir de la sala perquè a la llei del menor diu que els judicis orals en els quals participin menors s’han de fer a porta tancada. I jo em pregunto? I quan es passa d’una instància a l’altra, de Corts al Superior? No hi ha menors que declarin. Tampoc no hi podem ser? No seria objecte això d’interpretació jurídica? En podrem seguir parlant, és clar, citant “fonts properes al cas”, o si més no de manera testimonial, perquè cada vegada que n’hi hagi algun ho penso esmentar per deixar-ne almenys constància.