Si a Franz Kafka se li hagués ocorregut en una de les seves escapades a la muntanya escriure un llibre sobre un examen segurament li hauria quedat una cosa propera a l’actual examen d’accés a l’advocacia organitzat per l’Il·lustríssim(!) Col·legi d’Advocats d’Andorra. He estudiat a molts països del món, a tots m’han examinat, a vegades he suspès i a vegades he aprovat, però mai en tota la meva existència he tingut la sensació de frustració, impotència i indefensió extrema que em van fer sentir en aquest examen, paradoxalment el més arbitrari i amb més inseguretat jurídica que he tingut el desplaer de conèixer.
Fem un breu exercici comparatiu amb la prova d’accés a l’advocacia al nostre país veí, Espanya, on també em vaig col·legiar en el seu moment. A Espanya són unes proves objectives, tipus test, resultat matemàtic, organitzades i avaluades pel ministeri de Justícia, un actor absolutament neutre en l’afer i, per suposat, gratuïtes perquè tothom tingui les mateixes possibilitats d’accedir-hi. Un cop realitzat l’examen, els aspirants a juristes tenen la possibilitat d’impugnar preguntes per ambigües i, de fet, és freqüent que aquesta impugnació resulti en l’anul·lació de la pregunta en qüestió (hi ha preguntes de reserva que entren en joc en aquest cas).
Endinsem-nos ara en el recargolat procés kafkià existent a la nostra jurisdicció. El pobre desgraciat que vulgui accedir a l’advocacia a Andorra haurà d’enfrontar-se a unes proves organitzades pel mateix Col·legi d’Advocats –il·lustríssim, per suposat– que, òbviament (estem en un país petit) no desitgen nous advocats. Més competència que no convé a la mediocritat d’alguns advocats en exercici que mai se’ls va fer passar per aquesta farsa d’examen. Hi ha una prova teòrica i pràctica escrites, i una altra d’oral. A les proves escrites et poden suspendre tranquil·lament per, havent escrit deu folis sobre el tema preguntat, no haver tocat un detall que ni tan sols estava inclòs a la pregunta. Si necessites un aclariment, no hi ha ningú disponible; ja t’ho faràs. Com el pobre protagonista de El procés, que no sap de què se l’acusa i en la seva declaració explica tota la seva vida amb l’esperança de cobrir casualment el desconegut delicte que se li imputa, així l’examinat ha d’endevinar la dimensió d’un tema que podria donar per a cinc tesis doctorals.
No cal dir que a la prova pràctica no donen cap detall del cas per afegir-hi l’ingredient d’ambigüitat que no pot faltar a la literatura kafkiana. La prova oral no està gravada i el tribunal pot preguntar i repreguntar fins a l’extenuació a qui volen suspendre i socórrer sense complexos qui desitgen aprovar. Si no hi estàs d’acord és la teva paraula contra la seva i, si decideixes impugnar-ho, el tribunal del teu recurs serà el mateix que t’ha suspès sense raonaments.
El Col·legi d’Advocats –il·lustríssim, no ho oblidem–, després de rebre nombroses queixes per l’escandalós funcionament de les proves d’accés, profundament preocupats per la situació dels andorrans que, després de més de cinc anys estudiant no poden començar a treballar com a advocats, durant els últims anys ha vingut a implementar una sèrie de canvis. Bé, dos canvis. Limitar el nombre de vegades que l’aspirant es pot presentar a les proves i aprovar unes taxes d’examen de més de 300 euros. Sense ànim de menysprear el gran Kafka, crec que ni a ell se li haurien ocorregut aquests canvis.
Per sort, ja fa temps que vaig sortir d’aquest infern dantesc. Després de diversos intents, conscient ja que poc o res depenia de mi ni dels meus coneixements, quan encara no havien limitat el nombre de vegades que un s’hi podria presentar i després d’apel·lar tot l’apel·lable, van tenir a bé aprovar-me. Però els que s’hi presenten ara o s’hi presentaran en un futur, així com l’interès general que és que hi hagi al principat bons advocats –i no els oligarques que ara tenen la clau del gremi– m’empenyen a escriure aquesta experiència traumàtica. Material de primera per a un Kafka contemporani: en sortiria una obra literària molt més il·lustre del que seran mai els autors i còmplices d’aquesta farsa que, malauradament, no en té res, de ficció.
