Van abandonar-lo a una rotonda. Estava alerta a cada cotxe que passava.
En plegar de la feina, la Laura corre cap a la parada de l’autobús, ha quedat amb la Montse, la seva germana, i no suporta fer tard a les cites. Ara l’angoixa ha minvat i amb una mica d’ajuda se’n sortirà. L’esforç per oblidar el mal tràngol de la detenció a la comissaria per l’incident amb l’Eduard, el seu ex, ha estat ingent i tenir cura dels animals la calma. La Montse li va recomanar una teràpia senzillíssima i la va convèncer per fer-se voluntària d’una protectora. S’avenen molt i es troben dos cops a la setmana per anar plegades. De nenes, sentien una atracció especial pels gossos, gairebé un deliri, i sempre apareixia un gos a la llista dels regals de la carta als Reis Mags d’Orient. La decepció en trobar un peluix no les feia desistir i perseveraven l’any següent puntualitzant: “que sigui de veritat”. Els Reis continuaven sense captar el missatge, però.
A la protectora els hi van assignar dos animals i s’encarreguen de passejar-los i jugar amb ells una estona. Són la Karina i el Bisbal, que s’exalten força quan les veuen apropar-se a les gàbies. Els retrobaments són fantàstics. La Laura i la Montse se senten colpides i recompensades per la rebuda, tant de bo tothom reaccionés així. L’amo de la Karina era un senyor gran que va emmalaltir per la Covid i no el va poder superar. No tenia fills i els nebots no van voler fer-se càrrec de la gosseta, que també és gran. Li havia regalat un amic caçador que la va rebutjar perquè, segons afirmava, va deixar de ser apta per sortir al camp. L’amo considerava una bestiesa marcar el destí d’un animal valorant una qualitat tan minsa: la gossa era una companya extraordinària, fidel i tranquil·la.
Al Bisbal el van abandonar a una rotonda de la carretera. Es mantenia alerta a cada cotxe que passava, tot pensant que l’amo hi tornava a buscar-lo, i no es deixava agafar per ningú. La fam i la set el van fer claudicar. Encara conserva la mirada perduda i trista de la decepció de l’abandó i l’esgotament de l’espera. Les germanes veuen en ell el rostre del desconcert més dur i el mimen de manera especial. “És molt poruc”, les van advertir, “i haureu de ser pacients amb ell”. El veterinari pensa que deu tenir uns tres anys i que ha estat la víctima d’un viatge de vacances. No duia xip ni collar i el noi de la protectora el va batejar de seguida quan, en carregar-lo a la furgoneta, a la ràdio va sonar Bulería (la cançó del Bisbal) i el gos va moure la cua content.
De vegades, la Laura se sent identificada amb ells i, pensativa, alenteix la marxa de cop amb l’excusa que la Karina va més lenta. El seu cervell és una roda imparable que repeteix: incompresa i abandonada pel marit, que no estava per mi, que era un egoista, un interessat, un intolerant, un... La Montse li agafa la mà i la fa reaccionar. “No comencis una altra vegada i oblida’l”, li diu seriosa. Algú les crida des de l’altra banda de les instal·lacions, és el doctor Fernández, el veterinari. Duu un cadell entre les mans, s’apropa assenyalant la Laura i li atansa. “Oi que vostè em va dir que l’interessava adoptar un cadell?”, li demana ràpid i sense esperar resposta afirmativa, “Doncs, acaba d’entrar aquesta gosseta entremaliada. Li presento la Rosalia.”
Tots tres es mirem i esclaten a riure. El trio perfecte: la Karina, el Bisbal i la Rosalia!
