Aquest setembre ha tingut lloc a Organyà la XXI Fira del llibre del Pirineu. Entre els actes de la festa, es van fer les dues homilies: la laica, pronunciada per Vicenç Llorca al carrer del Sol, i la religiosa, per Josep Maria Soler, a l’església de Santa Maria. Sense voler entrar aquí en el contingut dels dos discursos, no he pogut evitar notar una certa similitud entre els dos escenaris. En els dos casos, n’he sortit sobretot amb la idea d’un cert sentit de la història, de la memòria d’aquella història, i també d’una història continuada i en contínua evolució.

Què vull dir per això? Considerem, en primer lloc, els llocs. L’església d’Organyà és un edifici emblemàtic, amb una història contrastada a través de la documentació però que es veu a simple vista en les pedres que la formen. Com ha estat el cas de molts edificis semblants aquí a les Valls, aquella construcció ha experimentat una evolució i s’ha adaptat al llarg dels segles a les necessitats canviants de la població. El resultat final és un assemblatge, compost per una sèrie d’elements arquitectònics d’èpoques molt diverses, i recentment arreglat i posat al dia. De la mateixa manera, l’escenari de la presentació dels llibres i dels seus autors al carrer del Sol és envoltat per cases que combinen elements de construcció d’època medieval, com ara arcs romànics i gòtics, amb balconades que em fan tot l’aspecte de ser del segle XVIII, i que es combinen amb altres elements ben bé d’època moderna.

Passem ara als llibres. Quan es produeix un fet històric, les persones que el viuen saben què va succeir. Coneixen no només el que van veure, sinó també com ho van sentir –ells, i d’altres persones amb què van parlar en aquell moment–. A mesura que passen els anys, les generacions següents podran conèixer els fets, de segona mà, parlant amb qui hi hagi estat. Però a partir d’un cert moment, els més grans aniran passant i aquesta transmissió ja no serà possible.

És per això que els documents escrits són un mecanisme necessari perquè hi hagi una transmissió de la història: sense escrits, no hi haurà història. I, sense lectors, no hi haurà coneixement d’aquella història. És per aquest motiu que és especialment interessant que, avui en dia, es pugui anar publicant més que mai. Els formats poden ser el paper –que es conserva força bé al cap dels anys– o els mitjans digitals, encara que aquests presentin reptes per arxivar-los a llarg termini. Pel nombre d’autors presents a Organyà i a tot el Pirineu, els productors de la informació hi són, i estan fortament implicats en la seva tasca. Per sort, també hi havia els lectors.

Però, per quant de temps? A mesura que es perd el costum de llegir, també es pot perdre el coneixement històric del país, del lloc i àdhuc de la família. Evitem-ho, si podem.