Començar un article amb aquest títol és una clara provocació. Ho és més quan es fa en el context d’un mitjà de comunicació escrit, del qual –hom suposarà– els lectors practiquen sovint la lectura. Valgui la redundància. També pot ser perillós quan un forma part del gueto dels militants en pro del coneixement i de la cultura en què s’ha convertit el cos docent, i es troba en estret contacte amb el grupuscle d’acció immediata dels professors de cultura.
Però, allunyem-nos del dia a dia de les trinxeres i pensem-hi una mica. Si cerquem un sentit tangible en això de la lectura, no ho trobarem pas gaire en el pur plaer de llegir. Aquesta suposada passió sens dubte no forma part de la realitat de la gent que, pels motius que sigui, no té una pràctica fluida de la lectura. Si un està lluitant per distingir el sentit de paraules hipertrisil·làbiques, no crec que el gaudi de la pràctica sigui la primera sensació que ens ve a l’esperit.
Sens dubte, amb bastant pràctica, la cosa pot anar més bé i potser arribarem a prendre plaer en la lectura. Però ni el lector més àvid gaudeix sempre ni en totes circumstàncies. La consulta d’un manual del llenguatge de programació Haskell em pot resultar força instructiu, però no em farà pas riure (més aviat ploraré). No ens enganyem, la lectura per si mateixa no ens resulta útil, sinó com a eina per establir una comunicació entre l’autor i el lector.
El fet que el lligam entre emissor i receptor sigui essencialment asíncron té els seus avantatges. Algunes de les primeres civilitzacions ho van veure de seguida, quan es van posar a l’escriptura com a mitjà no només de comunicar, sinó també de recordar-se de fets més enllà de les capacitats de la pobra ment humana i les vagaries de la memòria. Si a Ur es dedicaven a registrar impostos i tributs, bé hem de pensar que aquesta comunicació diacrònica entre l’escriptor de la tauleta d’argila i el seu lector els devia aportar algun avantatge tangible. Altres usos de la lectura ens resulten una mica més eteris, però. La concepció inicial dels caràcters xinesos sembla haver tingut una finalitat sobretot ritual, és a dir, de comunicació entre el món dels humans i aquell dels esperits perquè aquests assessoressin el rei-xaman sobre l’esdevenidor. Potser tenien èxit i tot. Desconeixem els detalls perquè, malauradament, aquests no es van consignar per escrit.
A mesura que el coneixement tècnic avança, podem imaginar substituir les eines de la lectura i escriptura per d’altres de més còmodes, exactament com s’ha fet ja en diferents moments de la història.
En l’actualitat, les eines que se’ns estan venent per substituir la lectura solen ser les gravacions de so, des de les cassetes fins als missatges de veu, i també les gravacions de vídeo. Aquests mitjans tècnics poden ser més fàcils d’ús, sobretot per a aquells que no hagin dedicat el temps i l’esforç necessaris per aprendre a escriure correctament. A més, tenen clares aplicacions pel que fa a comunicar idees o conceptes. Fins i tot es poden fer servir per desar informació per al futur.
Però, és en aquest aspecte en què també troben el seu límit principal. No és tot poder crear la informació; amb el volum que se n’està creant avui en dia cal, a més, fer que sigui possible cercar-hi aquells elements concrets que puguem necessitar. Sense això, la simple acumulació de dades esdevé estèril, una síndrome de Diògenes de fitxers més o menys ben guardats al núvol, però entre els quals no sabrem trobar allò que busquem. A vegades, ja ens costa prou amb les nostres pertinences ben reals.
És aquí on la lectura torna a trobar la seva pertinència. Sense llistes, índexs o altres maneres d’estructurar les informacions en so o vídeo –fins i tot a l’interior de les mateixes gravacions– tant se val retenir-les. Abans, la lectura i escriptura eren reines per poder accedir a la informació. Demà, seguiran essent eines imprescindibles, potser no per accedir a la matèria primària, però sí per gestionar la meta-informació associada. I això serà clau per poder-se desenvolupar dins la societat.
