La legislatura inversemblant

Abans-d’ahir es donava a conèixer la composició del nou Govern de forma oficial. Reconec que no ha hagut de ser fàcil confeccionar-lo: un Consell General atomitzat com ja no estàvem acostumats, forces parlamentàries força igualades i sense majoria absoluta per cap d’elles, un Partit Liberal escindit en dues faccions, l’una més progressista i l’altra que ha quedat relegada a la banda dreta de l’arc parlamentari i amb qui ja deu costar pactar… En fi, un panorama que abocava la legislatura al pacte, i no un pacte d’Estat com els que tothom menciona sovint per quedar bé i per demostrar que se sap pactar amb el rival…

Aquest havia de ser un pacte de debò, dels que obliguen a un Govern de coalició. Hi havia més d’una opció i, deixeu-m’ho dir, totes inversemblants per la nova realitat parlamentària. Fins i tot la coalició que ha acabat sent és inversemblant, no per les diferències de les forces que l’han subscrit, sinó perquè llençava a les escombraries un pacte preelectoral que semblava, almenys per a l’electorat, més sòlid que coherent.

Molta gent ja no va entendre aquella coalició atrevidament anomenada d’Acord. Però electoralment parlant, va resultar força convincent i va portar els seus fruits als dos partits. Per mi, i fent un necessari exercici d’objectivitat, aquella aliança territorial era legítima, ja que se sabia que una més que possible victòria de DA sense majoria absoluta podia afavorir un pacte entre L’A i el PS. De fet, així va ser.

Però és clar, amb el que no comptava ningú és que una de les forces afavorides pel pacte l’acabés trencant i se n’anés justament amb la força contra la qual es presentava. En un primer moment, semblava com a mínim un acte de traïció i molta gent posava en dubte l’ètica d’alguns polítics. En aquest cas, la dels del partit trànsfuga. En canvi, l’altre partit resultava, als ulls de l’elector d’aquell projecte en comú, el gran perjudicat injustament, i fins i tot despertava certa llàstima i empatia per part del ciutadà que hi havia confiat. He de dir aquí que puc entendre la ràbia i el desencís del PS davant dels esdeveniments. No ha degut ser fàcil escoltar que aquell pacte acabava l’endemà de la nit electoral.

Però passat un temps des que es començava a intuir aquest Govern de coalició, superada la sorpresa inicial, des de la llibertat que t’atorga el no pertànyer a cap partit, i sobretot des de la perspectiva d’una governabilitat més o menys assegurada al nostre país, he de dir que aquesta fórmula final, agradi o no, es consideri legítima o no, ha servit almenys perquè els polítics de torn hagin hagut de seure, negociar, acceptar, renunciar, cedir, reconduir i prendre decisions cabdals… Tot allò que no havia calgut fer durant una colla d’anys.

Fem memòria: dues legislatures amb majoria absoluta, una breu legislatura fallida en la qual no es va arribar als consensos necessaris per esgotar-la… Cal remuntar-se al mandat del 2005 al 2009 per trobar indicis de pactes parlamentaris. Ja tocava recuperar la política de pactes.

Legítimament, molts hi veuen interessos partidistes i fins i tot personalistes en aquest pacte a tres. Segurament tenen part de raó, però el que és cert és que no s’espera una legislatura còmoda, que no serà un camí de roses i que d’espurnes, en saltaran tard o d’hora. Hi ha massa dossiers delicats amb visions molt diferents i sovint oposades sobre la taula.

El que sí que em sap greu és haver llegit que entre les renúncies a les quals abans feia referència hi ha la despenalització de l’avortament, almenys en aquells tres supòsits que per a mi són de caràcter humanitari. Entenc que era un tema cabdal i punta de llança per a una de les forces, i ha deixat de ser-ho, tristament, a favor d’un Govern que es pretén sòlid en el temps. Resto a l’expectativa, com molts altres ciutadans, de veure què passarà amb d’altres temes de calat com l’acord d’associació amb la Unió Europea, per al qual ja s’intueix un ajornament, i molts d’altres.

Andorra comença a caminar doncs amb un nou Govern del qual la ciutadania acabarà oblidant com es va confeccionar i assistirem a esdeveniments de tota mena com sempre. Ara bé, espero i desitjo que l’honestedat i la transparència de la qual avui fan gala majories i minories perdurin en el temps i no hi hagi sorpreses que allunyin la ciutadania de la cosa pública.