La llagosta de Dalí

Les entrades per a l’exposició Dalí cibernètic a l’Ideal Barcelona, el museu immersiu més virtual, digital, innovador i modern, evidentment, es porten al mòbil. Còmode. La visita és divertida, curiosa, ideal per a adolescents i nens: hi ha moviment, pantalles, la sala immersiva amb una projecció de les obres de Dalí a terra i a les parets és impressionant, perquè barreja música, art i moviment. La clau en aquest Centre d’Arts Digitals és el moviment, res dura més de deu (posem quinze potser) segons. Ara posa’t les ulleres 3D, verdes i vermelles, ara treu-te-les. Quan les tens posades veus objectes que s’acosten i coses que s’allunyen. Quan te les treus, les pintures i els objectes tornen a ser només a la paret i a terra. Interessant, didàctic, sorprenent.  I, capítol final, el Metavers de Dalí: ulleres de jugar, visió dels altres només com uns caps amb vestit de bussejador (Dalí va intentar fer una conferència a l’Exposició surrealista de Londres el 1936 vestit de bussejador i gairebé s’ofega) i moviment: una llagosta gegant gairebé ataca el públic en aquest espai que ens vol acostar a l’univers oníric de Dalí. Una mica excessiu l’escamarlà, i les formigues gegants, però l’adolescent i el nen que m’acompanyen han quedat entusiasmats, impactats. 
Una exposició magnífica, intel·ligent. Noves maneres de mirar, noves maneres d’aprendre. Em pregunto, en sortir, com guardarem a la memòria aquesta “experiència” –si no tens experiències no ets ningú i perds el temps– no en queda cap catàleg, cap simple paper per guardar en un àlbum. Només les imatges guardades al mòbil al sofà dels llavis del Dalí amb les ulleres 3D. Em pregunto si les trobarem al mòbil, si mai les buscarem. Quin text les acompanyarà? No n’hi ha cap. Em pregunto si la llagosta durarà gaire. Potser sí, no en tinc ni idea. I si a part del crustaci l’adolescent i el nen sabran alguna cosa més de Dalí, s’interessaran per anar més enllà. 
Al marge dels meus records i del seu emmagatzematge, que ja és problema meu, em pregunto si ells dos seran capaços d’aturar-se un dia davant d’algun text, d’algun llibre (de paper o digital m’és igual), d’alguna cosa que estigui quieta, davant la qual s’hagin de concentrar una estona, parar-hi tota la seva atenció, dedicar-hi un temps llarg, sense fer rodar res fins a l’infinit, sense música, un text, un simple text que parli de la llagosta i del bussejador. Un text que no sigui ni visual, ni superdinàmic, ni molt impactant.  
I ara m’he allargat en el que volia ser una introducció amena a un article sobre dues recomanacions literàries: La trena, una novel·la impressionant de Laetitia Colombani (Salamandra) i Las abandonadoras, un assaig molt interessant de la periodista cultural Begoña Gómez Urzaiz publicat per Destino. 
El crustaci en moviment ha acabat ocupant tot l’espai, per tant, hi tornarem d’aquí quinze dies sense preludis, directes a un d’aquests dos llibres.