La llavor

Tot i que no crec que sigui motiu de preocupació, ja fa un temps que acostumo a llegir les esqueles. La setmana passada, en els panells informatius de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell hi figurava la de mossèn Antoni Cagigós. Havia  sigut professor de música de l’Institut Joan Brudieu, i jo un de tants alumnes. Sense temps per reflexionar sobre la pèrdua, vaig trobar un bon amic amb el qual havíem compartit aula. La conversa va fluir vers la malaurada notícia i,  en un tres i no res,  ens trobàvem taral·lejant una melodia “re, si, la, sol, fa, mi, re, sol, re, sol, la, si...” que ens havia fet aprendre el mossèn. No només ens calia conèixer-ne les notes, sinó que se’ns suposava capaços de seguir el compàs de la cançó. Uns dies abans de l’examen, l’institut s’omplia d’alumnes de primer de BUP (el que seria ara un tercer d’ESO) movent les mans i cantant “do, re, mi, re, la...”.  Any rere any, a mesura que els cursos passaven i mentre els nous estudiants anaven repetint la mateixa rutina pels passadissos, t’envaïa un estrany desig d’afegir-t’hi. 
Una estona més tard,  i de manera molt més casual, una nova conversa va tornar a fluir vers la figura del mossèn. Durant el curs el professor demanava a cada alumne que aportés una mostra de la música que s’escoltava a casa seva, per fer-ne una audició a classe. Com em va recordar el meu interlocutor a l’aula hi arribaven grups  com ara  els Manowar o intèrprets com en Ted Nugget o els Iron Maiden, així com música disco i fins i tot alguna copla o música flamenca.  Com no podia ser d’una altra manera, s’escoltaven a classe amb el mateix respecte que la resta d’obres del temari, més clàssiques.  Però per aprovar, calia conèixer la història de la música, a part dels diversos moviments i ubicar un seguit d’obres clàssiques dins el seu període estilístic. L’altra gran  prova, per a les nostres orelles, consistia a  discernir el so dels instruments de l’orquestra i la seva pertinença als diversos grups fossin de corda, vent o percussió. Per a la majoria, que no havíem escoltat gaires obres clàssiques, per no dir només els fragments que ens presentava el mossèn a classe, la prova se’ns feia molt costa amunt. Amb tot, la sang del suspens no acostumava mai a arribar al riu. 
Un cop ja havia decidit escriure al voltant de les seves classes em va venir al cap com,  els primers dies de curs,  el professor demanava a cada alumne quin era el seu compositor favorit. La meva resposta va ser Beethoven, potser perquè era l’únic amb el qual estava familiaritzat, però recordo que va ser en la seva aula on vaig saber de l’existència de Johann Sebastian Bach. I com que l’espai se m’acaba no puc passar per alt  la seva labor en la coral de l’institut, tot i que vaig arribar a formar-ne part donats els meus dots per a la lírica. De tota manera, les dues converses precedents m’havien fet adonar que, si mossèn Cagigós perseguia plantar una llavor musical en els seus alumnes, tot semblava indicar que se n’havia sortit.