Teresa Plá, coneguda popularment com la Pastora, fou un guerriller condemnat a mort pel règim franquista que va actuar a la postguerra espanyola dins la guerrilla antifranquista, i que esdevingué una figura llegendària tant per la seva resistència armada com per la persecució, la repressió i la marginació que va patir al llarg de la seva vida. 

El 5 d’abril del 1978 la popular revista Interviú publicava una de les poques entrevistes que la Teresa, o el Florenci, tant se val, va concedir des del seu autoimposat exili a la zona del llevant valencià.  Sota el titular La guerrillero hermafrodita, Florenci explicava que el règim de Franco va aprofitar la derrota de la guerrilla i la seva condició per condemnar-lo acusat injustament de fins a 28 assassinats, i fins i tot de provocar avortaments a dones a causa del terror que suposadament generava la seva presència. Aquest judici tenia una clara funció exemplar, fet que s’evidencia amb la seva condemna a mort, la qual fou commutada posteriorment l’abril del 1961. 

Una part important d’aquest article, relata l’experiència viscuda al nostre país. El maquis va arribar a Andorra fugint de la pressió constant de les forces franquistes amb la intenció de refer la seva vida, fent feines sovint destinades a persones desarrelades i sense papers: “Llegué a Andorra. Al principio estuve en el trabajo de la chatarra, y después, en el asunto del contrabando. Yo no pasaba las mercancías directamente, pero vivía en la casa donde estaba depositado el género y vigilaba lo que los hombres se llevaban.” 

Andorra, també seria l’escenari d’una experiència afectiva vital, que marcaria un abans i un després a la seva vida:   “Allí conocí a la Carmen, una mujer que, no sé por qué, habían expulsado de no sé cuántos países... Nos conocimos de vernos... Nos habíamos mirado en varias ocasiones, hasta que un día se arrimó a mi vera, se sentó a mi lado y me dijo: ‘Como tú no me buscas, soy yo la que te busco a ti’.” La relació, breu però intensa, es consumà a l’hotel Festa Brava i quedà fixada en la memòria del Florenci:  “Fuí allí y pasé la noche con ella en la cama... Pasamos la noche como la pueden pasar un macho y una hembra...”

El pas per Andorra també marcà el principi del final de la seva llibertat. Va ser allí on en Florenci fou reconegut i denunciat, gràcies a l’única fotografia que s’havia fet mai: “Fue en Andorra donde me denunciaron. Me habían reconocido gracias a la única fotografía que me había hecho en la vida, a los veintisiete años…Después de coserme el labio leporino, cuando la herida me había cicatrizado, fui a la peluquería y me hice la primera permanente de mi vida… Y de allí, al fotógrafo… Quería que mi hermano Juan, que estaba en Francia, viese cómo estaba… Por esa foto y por una denuncia me detuvieron… Luego vino la cárcel.”

Malgrat tots els obstacles, la història del Florenci-Teresa encara és un record viu de la resistència contra la repressió i la injustícia. La seva vida, marcada per la diferència, continua inspirant el record de la lluita antifranquista i la dignitat humana.