La Llei d’igualtat de tracte i no-discriminació
Els comportaments discriminatoris són un fet. Notícies com la que llegíem ara fa uns dies sobre els comentaris discriminatoris a una noia àrbitre ens ha de fer recordar el tipus de societat que volem i la que no volem. El 15 de febrer passat es va aprovar la Llei d’igualtat de tracte i no-discriminació. Situacions com l’anterior ja són denunciables per via administrativa i cal actuar amb contundència i exemplaritat Aquest tipus de notícies deixen un sabor agredolç. Un de semblant al que em va deixar el debat que es va produir al Consell el dia de l’aprovació de la llei. I no precisament per la falta de pedagogia en explicar el propòsit del text per part del Govern.
Quan vaig participar dels treballs en la taula transversal de treball i finalment la llei va entrar a tràmit esperava un altre tipus de debat final el dia de la seva votació. On es parlés del pas endavant que estava fent Andorra vers totes les seves persones amb contingut molt més social i tècnic. Em va semblar molt anodí com es va desenvolupar l’exposició dels motius de les reserves d’esmena proposades pel PS, sincerament. Comparteixo el fet que les dones (totes) no són un col·lectiu vulnerable, sinó que són la meitat de la nostra comunitat i, com a tal, cal una llei concreta en el marc d’un debat més especialitzat que posi fi a les discriminacions per raó de gènere.
Personalment, crec que calia elevar el nivell de l’exposat i centrar-lo a les situacions discriminatòries que abraça la llei. Especialment en el seu caràcter transversal de totes aquelles circumstàncies que afavoreixin la igualtat efectiva entre totes les persones i erradicar, a la màxima potència, la discriminació. El sistema de quotes (que s’haurà de debatre en la llei que s’està treballant sobre la igualtat efectiva entre homes i dones) i desvaloritzar la feina feta, dient que és una llei molt general i que no s’ha tingut temps, em va semblar poc encertat i van desviar el debat.
Segons sembla, set mesos per treballar una llei és poc temps. Nosaltres en vam tenir molt menys. Sincerament, em va faltar la cara amable de la política on es valorés que l’esforç de tots, suma. Però alguns ho van centrar, intencionadament o per desconeixement, en un debat que constantment descarrilava. Suposo que el fet de no assistir als actes i fer política social d’aparador, passa factura.
Però l’objecte també era parlar de la importància de no discriminar les persones que sofreixen una discapacitat, les que són vulnerables per risc social, les que són discriminades per la seva afectivitat, per ser nouvingut, a les persones vulnerables (com les persones privades de llibertat), entre d’altres. Allò que en diem les dobles i triples discriminacions i que finalment, amb la Llei d’igualtat de tracte i no-discriminació, queden resoltes en un primer marc jurídic de referència. Però em vull quedar amb tot allò que ens deixa la llei, com el foment a la garantia judicial i administrativa per a totes les persones amb unes noves garanties processals en la igualtat de tracte i no-discriminació i la inversió de la càrrega de la prova. Però, tal com va dir ara ja l’exministre Espot, no només és una llei per perseguir la discriminació amb un règim sancionador. També és una llei que incrementa l’actuació proactiva i la promoció de la igualtat de tracte per part dels poders públics amb òrgans i programes per promoure la igualtat: un observatori per a la igualtat, un pla integral pel foment de l’ocupabilitat, un programa d’inclusió social per a les persones nouvingudes i un programa per a la igualtat efectiva entre homes i dones renovable cada quatre anys. També la incorporació de clàusules socials i modificacions en altres lleis com la Llei de Funció Pública, el codi de relacions laborals i la llei 1/2015.
No és el final de tot, ans al contrari, i toca seguir treballant. En paraules del síndic: “L’horitzó al qual apuntem és una societat que no discrimini i que ofereixi les mateixes oportunitats de desenvolupament personal a tothom. Una societat on de veritat, tots i totes, siguem iguals i no hi hagi alguns de més iguals que d’altres. Una societat, en definitiva, més justa.” I que situacions com les llegides fa uns dies no es repeteixin; perquè tenim ben clar quin tipus d’Andorra volem.