La nova llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial ha estat aquests darrers dies al centre del debat per les mesures que introduirà amb l’objectiu de garantir el dret dels ciutadans i les ciutadanes, residents o turistes, de rebre una atenció correcta en català al nostre país. La voluntat del Govern és, precisament, defensar els drets lingüístics d’aquestes persones i, per tant, l’obligatorietat d’acreditar un nivell mínim de català no pretén ser una finalitat en ella mateixa, sinó un mitjà per aconseguir el propòsit primer. Cal, doncs, circumscriure aquesta exigència legal allà on pugui tenir uns efectes positius clars, especialment en el marc de l’atenció al públic. 
Això vol dir que renunciem a promoure el coneixement i l’ús del català fora de les persones que s’estableixen al Principat amb un permís de residència i treball? En absolut. Estem convençuts que el català, més enllà de ser l’instrument per a una comunicació bàsica i utilitària, ha d’erigir-se en la llengua de cohesió de tots els ciutadans i les ciutadanes que viuen a Andorra, independentment del seu origen. 
La llengua és el vehicle d’expressió d’una societat i en reflecteix els valors, els costums i la història. D’aquesta manera, l’aprenentatge i l’ús del català permeten participar plenament en la societat andorrana i formar-ne part. La llengua no s’ha de veure com una barrera, sinó com una oportunitat de compartir qui som i de teixir entre totes i tots –les persones que hem nascut aquí, però també les persones que han decidit que Andorra sigui casa seva– una societat més unida i integradora. 
La malaurada Carme Junyent alertava que “l’únic imprescindible perquè la llengua sobrevisqui és que s’usi i es transmeti: parlar en català sempre que puguem”. Per això, a tots aquells que lamenten un retrocés del català com a llengua d’ús social, de treball i dels serveis, els insto a parlar-lo sempre que puguin. Al cap i a la fi, adreçar-te en la llengua pròpia a un desconegut és la manera de tractar-lo com a un dels teus, ja que és en la llengua pròpia que parlem amb la família i els amics.
No pretenem, des del Govern, traslladar la responsabilitat de la promoció del català a la ciutadania, però sí que volem posar en relleu el paper que hi tenim tots plegats i apel·lar a la corresponsabilitat. Som conscients que hem de reforçar el rol d’exemplaritat de les administracions públiques, les quals han d’utilitzar i mantenir el català com a llengua vehicular en les seves relacions amb els administrats, llevat d’aquelles situacions en què la comunicació quedi seriosament compromesa i que, en qualsevol cas, han de ser una excepció i no la norma.
Pel que fa a l’aprenentatge de la llengua, hem ampliat l’oferta de cursos de català i la convocatòria d’exàmens oficials. Així mateix, hem promogut i seguirem promovent campanyes adreçades a diferents segments de la població i a col·lectius professionals específics. 
D’altra banda, encara que l’obligatorietat d’acreditar un nivell mínim de català es vinculi d’entrada a un sol tipus de permís de residència, el Govern té la intenció de crear un paquet de benvinguda per a tots els nous residents, amb informació sobre els cursos de català i l’oferta cultural del país. És més, en el marc del Consell Nacional per la Llengua, on hi haurà representants de les institucions i el teixit econòmic i social, tindrem l’ocasió d’avaluar l’eficàcia d’aquesta mesura, que  entenem que és un primer pas tenint en compte les implicacions pel que fa a recursos humans i logística, i analitzar la conveniència d’estendre-la a altres tipologies de residència.
Vull insistir en la idea que la llengua, lluny de separar, uneix les persones. A Andorra, el català forma part d’allò que som i ens permet expressar-nos com a col·lectivitat. És per això que acabo aquest article animant tots aquells residents que encara no el parlen, amb independència de l’abast de la futura llei, a fer un pas més per conèixer el país que han triat i a utilitzar els recursos que el Govern posa al seu abast  per aprendre una llengua que desitgem que sigui comuna i compartida.