La llengua vehicular

Ha sortit la darrera estadística sobre l’ús del català a Andorra (...). Aquests punts suspensius que us he regalat els convertiria en un minut de silenci, no per la mort de la llengua, però sí per reflexionar. Les dades són fredes, ja ho sabeu: un 78% dels treballadors de la banca i les gestories atenen en català, i el 74% dels clients d’aquests serveis també l’usen. Però als grans magatzems la cosa canvia, només el 18% dels clients parlen en català; segons sembla, els que van al súper no són els mateixos que van a les gestories o al banc, o potser és que es troben davant només un 8% de venedors que el parlen.

És evident que ens costa poc canviar de llengua quan ens trobem davant un castellanoparlant, és un mecanisme que pot semblar servil en alguns casos, però que molts el tenim per les característiques del nostre país. En un país que viu bàsicament del turisme, i en què estem avesats a respondre dubtes als visitants, quants de vosaltres no heu indicat alguna vegada un carrer en castellà, francès i els més agosarats en anglès... De fet, el primer que ensenyen les acadèmies d’anglès a Andorra és el sempre vàlid “straight ahead, and turn left on the first street”, que vol dir “tu tira cap allà que jo m’allunyo a poquet a poquet en direcció contrària perquè no he entès el que em demanaves”.

Potser és degut a aquest mecanisme de servei que canviem d’idioma amb facilitat. Però això també passa a l’estranger, quan vaig amb el meu anglès macarrònic al Regne Unit, el primer que fan, si en saben, és parlar-me en castellà. Cap problema amb això, som un país al servei de la gent de fora. La cosa canvia quan tu vols fer el teu dia a dia en català. He de reconèixer que tinc molta sort perquè canvio poquíssim d’idioma al cap del dia. També he de dir que el meu radi d’acció és bastant reduït, sóc més aviat de moure’m poc, de casa a la feina i de la feina a casa, però les vegades que anant a una gran superfície em toca canviar d’idioma perquè qui tinc davant no m’entén, he de reconèixer que em toca, m’afecta, bàsicament perquè molt amablement canviaria d’idioma –i tot sovint ho faig– però dintre meu penso, no, no ho hauries de fer. Les poques vegades que no he canviat d’idioma i m’he entestat a parlar en català, malgrat que qui tenia davant no m’entenia, he quedat com un intransigent, un intolerant i una mala persona.

Això em fa arribar a la conclusió que és feina de les institucions canviar les tendències, sobretot en l’atenció al públic Amb inspeccions, per què no? I sancions, per què no? Evidentment, podem fer molt en el nostre entorn més proper, però aquestes petites batalles, gairebé sempre perdudes, del nostre trist dia a dia lingüístic són les que minen la llengua per dins i fan que quan t’atenen en castellà ja no hi donis importància. Si aquell/a dependent només sabés parlar rus, la queixa tindria lògica? Per mi la mateixa.
Sigui com sigui, el títol I Article 2 de la Constitució d’Andorra diu que la llengua oficial de l’Estat és el català, i encara que molta gent pensi que comparteix la cooficialitat amb el castellà i el francès, això no és així, i ho hauríem de fer valdre.