La llibertat segrestada

Recordo amb nostàlgia aquells temps en què anar a un concert significava passar-ho bé i estar amb molta gent fent claca i no haver de superar mil controls i témer les multituds, en què agafar un vol era sinònim de viatge i vacances i no de por per si a algun eixelebrat se li acudia matar-se i arrossegar amb ell centenars de vides innocents.

Aquest punt al qual ens ha abocat l’irracional fanatisme ha portat els governs a instaurar un estat d’excepció permanent, és a dir, una situació quasi prebèl·lica, o si més no, una alerta constant que en absolut garanteix molts principis de la Convenció europea dels drets de l’home: llibertat i seguretat, llibertat de pensament, de consciència i de religió, d’expressió, de reunió...

I és que l’Estat no posa mitjans suficients contra aquests grups i els substitueix per aquesta situació d’excepció que sembla no tenir fi, i que ofereix a l’administració un ventall amplíssim de mesures coercitives sobre la població. Tot al servei de la lluita contra el terrorisme, un subtil llenguatge bèl·lic semblant a les consignes dels grups que es pretén combatre i contra les quals vol defensar les nostres llibertat i seguretat.

D’altra banda, no manquen lleis que regulen un reguitzell de supòsits, amb els seus reglaments corresponents, ni tecnologies que permeten un control de les persones inimaginable fa uns pocs anys. Tot i la bona voluntat de les autoritats, sembla que manca experiència i coordinació en la seva utilització perquè siguin més efectives i per donar a la població més sensació de control d’aquestes situacions. Tampoc hi ajuda la posició d’alguns polítics que desqualifiquen les accions dels seus col·legues amb responsabilitats de govern. Millorar aquests aspectes permetria desactivar part del pànic que aquestes accions terroristes es proposen aconseguir. Tanmateix, els qui paguen les conseqüències de la situació actual són els ciutadans, que veuen minvats, en general de forma arbitrària i injustificada, els seus drets, i es propicia la creació d’una societat basada en la por i la desconfiança, cada vegada més desunida per la sospita, el refús, la xenofòbia i la intimidació. Al cap i a la fi és l’objectiu del terrorisme, afeblir la democràcia i desprestigiar els estats fins a imposar el seu totalitarisme.

Potser caldria un replantejament i tenir en compte les paraules de Kofi Annan, premi Nobel de la pau i setè secretari general de l’ONU, des d’on va lluitar per la seguretat, la pau i els drets humans: “Els drets de l’home no poden sacrificar-se en profit de la lluita contra el terrorisme. No hi ha cap incompatibilitat entre els drets de l’home i la lluita contra el terrorisme. Ben al contrari, el principi moral que sustenta els drets de l’home, el d’un profund respecte per la dignitat de cada individu, és una de les armes més poderoses per combatre el terrorisme.”