364 dies de penitència i càstig convertits en una festa. Les victòries tenen aquestes coses, ho transformen tot. Un total de 29 triomfs i només quatre derrotes. Un ascens vertiginós. Tenien el pressupost, tenien la plantilla, tenien el cos tècnic i la mateixa junta directiva dels últims anys, però no és tan evident ascendir a la Lliga ACB a l’any de descendir. Per desgràcia per a alguns clubs, hi ha molts exemples. El BC MoraBanc torna a ser equip de l’ACB. Només un jugador va creure en aquest projecte, els altres van voler buscar minuts –alguns dels quals n’han tingut menys dels que potser esperaven– en competicions de categoria superior. És totalment lícit. Van fer un planter nou de dalt a baix encapçalat per un tècnic amb un ascens ACB al seu currículum esportiu abans d’agafar l’equip, i sense cap estrella, és a dir, cap Jordi Trias com fa nou anys. Van posar, per fi, la paraula equip davant de les individualitats. Alguns jugadors van agafar, de manera sorprenent, uns rols més alts dels que tots pensaven d’inici. Es van adaptar a les instal·lacions esportives que hi ha per segons quins llocs d’Espanya i van lluitar de tu a tu amb el Zunder Palència, tot i perdre la Copa Princesa. Ja són de l’ACB, però fa 364 dies van baixar i aquell descens –perdó als que se sentin ferits per treure el passat a passejar– està recent, ben calentet. Per tant, la lliçó la tenen clara. No es poden repetir segons quins errors, i més quan la Lliga ACB no perdona ningú. És una de les competicions de bàsquet més exigents. Tocarà encertar la plantilla, les baixes, les renovacions i els fitxatges i després confiar en tots. Novament posant la paraula equip davant de qualsevol altra cosa.
