La majoria dels viatges curts que he fet (i faig encara) tenen com a referent topogràfic dos rius: el Segre i el Cinca. Són com el Tigris i l’Éufrates de la meva petita i no gaire mítica història personal. Actuen de col·lectors principals de les aigües del Pirineu Axial (com es nota que he fet de profe de geografia, ¿eh?). Abans de la seva domesticació pels pantans, havien estat un rius poderosos i respectats. Els romans veneraven el Sicoris i temien el Cinca. Cinga Rapax, en deien. Cinca Depredador, a causa de les seves avingudes sobtades que arrossegaven ponts i villae i haurien pogut, segles després, canviar els límits entre Lleida i Osca (però això és una altra història).

Al curs baix dels dos rius, abans de trobar-se amb el pare Ebre, s’estenen unes planes inabastables que van mudar d’aspecte durant el segle passat amb l’arribada dels regadius del canal d’Aragó i Catalunya i també del canal del Cinca. Aleshores, però, les transformacions eren lentes i calien generacions per assimilar-les. Ara, en poc més d’una dècada, el paisatge que contemplo darrere de la finestreta del cotxe ha tornat a canviar. Els sistemes de regadiu són per aspersió, les terres suporten dues collites l’any, s’utilitza maquinària pesant i els fruits s’exporten a l’altra punta del món.

Si aturo el cotxe i faig una foto de qualsevol finca entre Lleida i Montsó per penjar-la al Facebook, no sabríeu dir si els camps immensos de blat de moro són d’aquí o de les planes d’Iowa; si el pagès que condueix un John Deere monstruós acostuma a dir Mecasumdéu! o Oh my god!

Suposo que tot plegat és més rendible, però amaga uns costos altíssims. En aparença el paisatge és verd i ufanós, però s’ha perdut la biodiversitat. Els monocultius afecten tot el territori. S’han esborrat els camps, les feixes i els horts de la vora dels pobles. I amb ells, ha desaparegut la varietat de cultius que s’hi feien. I els arbres. Sobretot han desaparegut els fruiters dels marges. Aquells arbres humils, sovint vells i malgirbats, que omplien els cellers de fruits olorosos de la tardor.

No faig un exercici de nostàlgia. És, de nou, una classe de geografia ben objectiva. No trobareu a les cases de pagès magranes sensuals obertes en canal, nous d’escorça negra, caquis de polpa aspra, carrolls de raïms que es penjaven fins a fer-se panses, ametlles que oferien fruit i closca, peres tardanes que aguantaven tot l’hivern...

Hi ha institucions públiques, pagesos i, fins i tot, cuiners que lluiten per conservar o recuperar conreus i llavors en perill d’extinció: els fruits madurs d’un nespler (mispolero, en aragonès), les mongetes del recapte (o del recao) de Binéfar, les figues de Fraga... Però són una mena de clubs de resistents romàntics. Sovint penso que s’assemblen als clubs de lectura que sobreviuen en algunes biblioteques (però això és també una altra història).

Lamento que la majoria dels joves no disposaran de l’oportunitat de contemplar la llum d’un capvespre de tardor il·luminant la pelussa groga d’un codony a punt de caure de l’arbre. Pintors i escriptors tindrem moltes dificultats per crear res que se li assembli (i si no em creieu, li podeu demanar al pintor Antonio López).