Avui us vull parlar d'un dels fruits de l'Esperit Sant: la longanimitat. Aquesta virtut és la grandesa i la fortalesa d'ànim per fer front a les adversitats, a les dificultats de la vida; per això és considerada la virtut de l'ànim. És saber esperar el bé que esperem de Déu, dels altres i de nosaltres mateixos. També significa trigar molt a enutjar-se; temprança, paciència, resistència, comprensió. 
Etimològicament, procedeix del llatí longanimites, compost per longus (llarg) i animus (ànim, ànima). Com a fruit de l'Esperit, es cultiva i s'enforteix amb l'ajut de Déu. Ell mateix ens diu: "T’ho repeteixo: sigues ferm i decidit, no tinguis por, no t’acovardeixis. Jo, el Senyor, el teu Déu, seré amb tu arreu on aniràs" (Jos 1, 9). 
La longanimitat és sinònim de resiliència espiritual, de resiliència en Déu perquè Ell és la nostra fortalesa, el nostre consol i el nostre alleujament. «Quan tots t'abandonen, Déu es queda amb tu» (Mahatma Gandhi). El concepte de resiliència té l'origen en el camp de la física. Es defineix com la capacitat d'un cos per restablir-se, aconseguint conservar el seu estat inicial; per tant, indica tornar a la normalitat. La resiliència en Déu ens enforteix i renova perquè Ell ens dona la seva força, com els apòstols reneixen amb l'impuls que els infon l'Esperit Sant. Així es va forjant el nostre caràcter: "Els qui confien en el Senyor recobren les forces, alcen el vol com les àguiles, caminen sense cansar-se, corren sense defallir" (Is 40, 31).
La resiliència en Déu és abandonar-se a les seves mans amb total confiança. És fixar-se un objectiu, traçar un camí de vida cristià i lluitar per seguir-lo, intentant tenir l'ànim ferm. És veure el sentit transcendent de la vida i del que passa. L'important és no rendir-nos i continuar endavant: "Esperit Sant, Esperit consolador, benaurat qui sempre es gira de nou vers tu! I quan, fins i tot sense paraules, et confiem les nostres vides i les dels altres, l’espera troba una resposta de l’Evangeli" (Roger de Taizé).
La longanimitat no és passivitat, ni resignació. És una paciència activa que implica esforç i perseverança, unida a la fe i la confiança en Déu. Ens porta a tenir una actitud confiada i serena, sabent que Déu mai no ens abandona. Sant Joan Pau II ens anima a mantenir l'ànim elevat en els moments més difícils. En un missatge radiotelevisiu als presos els exhorta: "Estimats germans i germanes: El meu desig és que acudiu a Crist! I en Crist trobareu l'esperança, el consol, la pau i la joia".
Hi ha molts exemples de persones longànimes al llarg de la història, entre d’altres, Gandhi amb la seva lluita pacifista contra la violència; Nelson Mandela que va viure vint-i-set anys empresonat i es consolava recitant cada dia l'oració de la serenitat; però destaca especialment la figura de Sant Pau, que personifica la resiliència en Déu. Aquest apòstol és perseguit, empresonat, es queda cec i passa mil i una vicissituds, però sempre confia i espera en Déu. L'apòstol descriu la seva vida a la segona carta als Corintis: "Ens veiem oprimits per tot arreu, però no esclafats; sense camins a seguir; però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats per terra, però no destruïts" (2 Co 4, 8-9). 
L'amor és pacient, l’amor és longànime: "L'amor arriba a aquell que espera, encara que l’hagin decebut, aquell que encara creu, encara que abans hagi estat traït, aquell que encara necessiti estimar, encara que hagi estat ferit, i aquell que té el coratge i la fe per construir la confiança de nou" (Santa Teresa de Calcuta).
La longanimitat neix de l'amor i estimula el perdó. Per això Jesús és el paradigma d’aquest fruit. Pateix i mor a la creu per la salvació de la humanitat, acceptant els designis de Déu. «Espera en el Senyor; sigues fort, que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor».(Sl 27,14).