Aquest estiu, com tots els que recordo en edat adulta, ha estat marcat per la típica aturada en l’activitat política, l’entrada en unes setmanes caracteritzades per l’ensopiment en el frenesí econòmic i, per descomptat, una tradicional travessa del desert informativa que aboca déu i sa mare a la cerca desesperada de quelcom noticiable que endur-se a la boca. El resultat, el de costum: crònica de vint minuts narrant el naixement d’una cria d’os panda en un zoològic asiàtic o la passejada d’una família d’ànecs al centre de Setenil de las Bodegas, província de Cadis.

Els periodistes de diferents mitjans caminen pels carrers, erràtics, amb els ulls sagnant i sortits de les conques com personatges del vídeo de Thriller, de Michael Jackson. No us hi apropeu, perquè estan desesperats i tenen molt mal rampell: l’única possibilitat de calmar-los és que trobin un filó en la forma del que s’anomena “serp d’estiu” –ço és, una notícia que pot segmentar-se en diverses peces i allargar-se fins a la sacietat. L’origen de l’expressió no és del tot clar, però sembla tenir relació amb un fenomen que tantes pàgines i estona ocupa als mitjans, ben sovint durant l’estació càlida: Nessie, el suposat plesiosaure que habita a les aigües del Loch Ness. Un dels altres grans clàssics que ha anat perdent pistonada els darrers temps són les cares de Bélmez, les misterioses teleplàsties que apareixien a la cuina d’una veïna de la vil·la cordovesa. Després tenim també, no podia faltar, el lliurament diari de la competició ciclista de torn, que jo m’inclino a identificar com a Tour de França però que seria la volta al món i jo no ho notaria. No conec cap manera més ràpida d’agafar la son juliol i agost, excepció feta del visionament de Saber y ganar a TVE2. Finalment, a dalt de tot del top 10 sempre hi ha el bloc de torn a noticiaris, premsa i magazins de tarda sobre les elevades temperatures amb consells de caire variat, com ara no deixar d’hidratar-nos, defugir les hores de més insolació i no passar la part central del dia a la solana –que és, ni més ni menys, el que fan els soferts reporters instants abans de fondre’s a sota la canícula i escolar-se líquidament i pausada pels embornals urbans.

Malauradament, no totes les llargarudes serps estivals presenten un caràcter tan lleuger. A les d’enguany no els veiem la fi, i es manifesten com a focs incontrolables –per no previnguts, ja té collons– al sud d’Europa; la cara de Trump i Putin fent el pallús a propòsit de la guerra a Ucraïna; i la de les víctimes civils a la Franja de Gaza que es compten per desenes de milers. No, senyora, antisemita no, no manipuli: antigenocidi, que és una altra cosa. I deixi’m anar el braç, hòsties.