El pecat capital de què tracto avui, la luxúria, mal que es digui que tot gaudi s’ha d’aconseguir en la justa mesura, bo i restant en la moderació de les passions que ordena la moral, és un luxe excessiu, sí, però què té de dolent sadollar cossos fluvials amb intensa plenitud en paradisos terrenals. Lliurar-se i accedir lliurement a contrades sensibles. Cedir a una pulsió primordial. Caure en la temptació del desig i albirar esclats d’estels que esquitxen de flames, flors i escuma el jardí del clímax final, per exemple, des de la fogositat desfermada d’ella fins a l’ardor de Miquel Martí i Pol, que ressegueix “sines i malucs, el ventre lleu i el sexe ardent i obscur amb la punta dels dits extasiats.” Així s’exalten i celebren la joia de viure. Els sentits freguen els llimbs de l’èxtasi copulatiu i de l’apetit sexual que se sacia amb l’avidesa, ja ho deien Ausiàs March i Joan Salvat-Papasseit, de la carn que vol carn i que fa carn. La luxúria és no saber-se’n abstenir i deixar-se guiar per l’instint furtiu que rastreja indrets on ens ve de grat sojornar. Vicent Andrés Estellés evoca, invoca aquell vent que feia rodolar sovint els amants que s’amaven feroçment. Ara, ella va estenent al terrat la roba dels anys i, de tant en tant, el vent “es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.” És la sensualitat portada a l’extrem, experimentada sense complex de culpabilitat, que incita a conquerir i a donar-se. És una aigua tèrbola de benigna satisfacció que desmenteix el puritanisme. La carícia, el gust de salobre en llavis humits que besen llavis ardents. La concupiscència, l’emoció fortament arrelada als cors desbocats que, en comptes de renunciar al món de la seducció, encisen i són captivats, superen la repressió i fan vèncer l’erotisme. Els prolegòmens, la consumació imaginada, l’abraçada, el frec dels òrgans erectes, els pits abrusats en el combat amorós que mantenen Joan Vinyoli i la seva musa en una platja. No només tenim metàfores per descriure aquesta expansió abundant. Heus ací l’escena. “M’hi encavalco. Fuig. Entrecuixem. L’agafo pels flancs, amb besos l’asfixio.” Perquè la luxúria és el plaer fora mida que esdevé vertigen volgut i davallada a un abisme dolç. És tendresa, cadència d’onatge i marea, atracció, insinuació i misteri, exuberància i embriaguesa. Maria Mercè Marçal s’exclama, es dirigeix a la companya, a l’amiga: “El teu sexe i el meu són dues boques. No sents quin bes de rou sobre la molsa! Quin mossec amb lluors d’ametlla viva!” Quina meravella, la lascívia que destil·len els versos. La disbauxa. La rendició complaent a voluptats libidinoses. L’impuls, l’acoblament, la lubricitat. Inclinació. Fantasia. Excitació. Desinhibició, intimitat, delit. Sucumbir als encants i consumar la conjunció eterna en un instant perpetu anomenat Calipso, Safo, Tristany, Tirant… Tu, fada bella, graciosa…
