La màgia de la muntanya

Thomas Mann va publicar La muntanya màgica el 1924. Un any abans Isabelle Sandy va publicar Andorra o els homes d’aram en forma de volum. I l’any 1922 James Joyce va publicar Ulisses. No existeix una relació directa entre totes tres, i segurament la seva coincidència en el temps és això: simple coincidència. Ara bé, són anys on la novel·la supera la seva forma vuitcentista i es llença a diferents recorreguts. Aquestes tres –i les cito aprofitant la coincidència– retraten el món contemporani a la llum de la història i de la seva psicologia, allò de l’esperit de l’època.
Si la de Joyce és una novel·la urbana, les altres dues són muntanyenques, però de maneres molt diferents. A la de Sandy la muntanya és un personatge de la vida comunitària i familiar dels Xirivall i d’Andorra, és una novel·la sobre els llaços orgànics entre individus i entorn. Per contra, la de Mann és una novel·la sobre el món interior d’un sanatori de muntanya a Suïssa, on el seu protagonista, Hans Castorp, fa una estada. Allà hi troba altres malalts, reals o imaginaris, i tot un món interior que es construeix sobre l’afinitat. L’entorn compta, però només per definir les formes físiques del sanatori i l’excepcionalitat de la seva ubicació, fora del temps i fora de l’espai. Així, el sanatori és un món propi sotmès a la irrealitat dels hiverns i estius de muntanya. 
La novel·la s’ubica poc abans de la I Guerra Mundial. Es respira l’ambient que va definir Stefan Zweig a El món d’ahir. Confortabilitat burgesa i dilemes teòrics entre la democràcia i la barbàrie. Hans Castorp viu un camí d’iniciació que acaba amb la guerra. En les relacions d’afinitat del sanatori ha conegut la vida i la mort. Hans és un enginyer que havent acabat els estudis es disposa a entrar a una empresa naval del seu Hamburg natal. En aquell moment el metge li recomana un ingrés temporal al Sanatori Internacional Berghof, a Davos. Vol aprofitar el fet que el seu cosí hi roman per fer-li una visita. Els plans inicials es trasbalsen per l’atmosfera absorbent del sanatori, per un genius loci que atrapa la ment del jove Castorp. 
La novel·la ens parla sobre què pensava l’Europa que es va endinsar a la Gran Guerra i de les disposicions de la joventut d’aleshores. L’obra és farcida de diàlegs socràtics on el jove Castorp interroga Settembrini o Naphta, dos malalts residents a Davos que es constitueixen en mestres del protagonista. Castorp també s’enamora amb un esperit romàntic que contrasta amb la practicitat d’altres convalescents. Hi ha psicologia i psicoanàlisi. Hi ha una modernitat llampant en les expectatives i les conclusions cientifistes dels metges del centre. Hi ha febre i neus gelades. Hi ha repòs terapèutic a les terrasses del sanatori i esquí pels pendents de Davos. És el món d’ahir que es llença cap al d’avui.