Wuhan, 28 de desembre. Vaig venir fa tres anys. M’hauria pogut quedar un curs més, però les coses s’estan posant molt difícils. Ahir van ingressar a l’hospital el Yun, i a la Kumiko, que hi era des de la setmana passada, l’han traslladat a l’UCI. Fa quinze dies encara fèiem vida normal, venien a sopar a casa com si res. I mira ara. La gent està molt nerviosa. En fi, demà marxo. Adeu, Wuhan.
Milan, 18 de febrer: vaig aprofitar el vol de tornada per aturar-me aquí uns dies. Feia anys que no veia la Benedetta. S’ha casat i té dos fills preciosos, com ella. Va insistir que em quedés una setmana i ja porto un mes i mig a casa seva. És hora que torni a Madrid. No veig la mare des que vaig marxar cap a la Xina. Quines ganes tinc d’abraçar-la.
Barajas, 9 de març: la manifestació d’ahir, espectacular. Quina emoció. Per si de cas, em vaig posar una de les mascaretes que havia portat de Wuhan. Comença a haver-hi certa psicosi. Per sort havia comprat bitllet per a Rio i de moment no cancel·len cap vol. Em faria ràbia haver de renunciar a aquest viatge. Me’l mereixo. Pròxima parada, Manaus.
Nova York, 17 d’abril. Vaig fugir a temps del Brasil, i gràcies al Luiz: el seu pare és diplomàtic i ens va colar en un dels últims vols als EUA. Però aquí la situació s’està descontrolant. Per poc que pugui me’n vaig.
Pequín, 14 de juny: Xina, per fi. Quan vam aterrar divendres no m’ho creia. I ahir, passejant pel mercat de Xinfadi, quina meravella! Ni rastre de la Covid-19.
[17 de juny, dels diaris: “Tanquen el mercat central de Pequín per un brot de coronavirus. Se sospita que l’ha importat un supercontagiador asimptomàtic d’origen europeu”].
