L’última vegada que vaig seguir Eurovisió amb un interès diguem que genuí va ser l’any que Bravo hi competia amb Lady, Lady, Lady. També recordo Micky i Betty Missiego. Probablement vostè no havia ni nascut. Soc un dinosaure. Així que es poden imaginar l’entusiasme que em genera avui aquesta apoteosi del kitsch, el camp i el queer que és el festival: frega els -273ºC. D’acord, quan hi vam participar nosaltres, sobretot l’any de la meva amiga Marta, va ser diferent. Però és que aleshores era la meva feina, interessar-m’hi. Em pagaven per fer-ho. No és el mateix. Ho dic perquè es creguin que no tinc la més remota idea de com es diu l’individu (o indivídua) que va guanyar l’edició del 2024, i no penso consultar-ho a Google. Només sé que era austrohongarès, o una cosa així, i que aquesta setmana ha tornat el trofeu en protesta pel suport de la UER a Israel. És sensacional: no va tenir cap problema a participar-hi fa un any, ni a proclamar-se’n guanyador, ni molt menys a esprémer-ne els rèdits mediàtics durant els mesos que van seguir a la seva victòria. I ara que ja no li serveix de res li xucla l’última goteta de suc a la mamella antisemita amb aquest gest oportunista, fill del càlcul més mesquí i tunejat a més amb pàtina progre i antifa. És vomitiu. I com que parlem d’Israel i del genocidi palestí, me n’he recordat de la gloriosa jornada de vaga en solidaritat amb Gaza convocada a l’octubre i que el María Moliner es va afanyar a secundar, garantint als alumnes que no comptaria com a falta injustificada. Com que els veig tan compromesos amb totes les causes justes de la geopolítica internacional, estava convençut que el María Moliner tindria un gest igualment públic després de l’atemptat de Sydney. Res, una cosa simbòlica, posem que un minutet de silenci. Han passat 72 hores i començo a perdre l’esperança i a pensar que la diferència és que en aquest cas les víctimes eren jueves i que, per tant, no mereixen la solidaritat del bon progre occidental.
