Cada cop que sento que des de determinats sectors del teixit productiu es queixen que hi ha manca de mà d’obra no puc evitar pensar que alguna cosa no s’està fent bé, ja no només com a país, sinó des d’aquests mateixos sectors. I és que cada vegada més, els treballadors no estan (estem) disposats a treballar a qualsevol preu. I entenguis que aquest preu no és només econòmic, no és només a nivell salarial, que també, perquè en alguns sectors també es busquen treballadors qualificats, amb idiomes, flexibilitat horària, i tot pel mòdic preu del salari mínim. I veient les condicions i el cost de vida al país, crec més que normal que alguns optin per rebutjar l’oferta. I en aquest sentit, ajudes del Govern en forma de pròrrogues de permisos de residència de temporers per al sector de l’hoteleria i la restauració mentre no s’obre la nova quota especial de temporada, i poder mantenir aquests treballadors en temporada baixa, no ajuden a millorar la situació del mercat laboral. Tot el contrari.
Però anem més enllà. És que si se’m demana que vingui sola a treballar i deixi la família a un altre país, perquè per poder fer un reagrupament familiar necessito un sou equivalent a dos vegades el salari mínim, doncs o se’m dona aquest salari o no vinc a treballar. I això sense parlar de les dificultats de conciliació laboral i familiar.
Cada vegada més, les societats demanen altres tipus de remuneració que la monetària, sigui en forma de més temps lliure (reducció de jornada o més vacances pagades) o d’altres avantatges econòmics i socials. I si a Andorra no es plantegen alguns canvis, cada vegada serà més difícil trobar mà d’obra, i més encara qualificada.
