Avui em fa mandra escriure l’article: hi ha tantes coses que m’enerven del món que m’he avorrit a mi mateix. La santa Mandra deu ser una de les Totes que celebrem amb la castanyada? Si no ho és, ja va sent hora d’incloure-l'hi. Li devem una espelma, un panellet i uns goigs.
Vivim envoltats d’emergències climàtiques, morals, emocionals… Cada matí és un festival d’urgències, com si el món volgués que el salvéssim abans d’esmorzar. I jo, enmig d’aquest merder global, només sento el pes beneït de la mandra. No la mandra de no fer res, sinó la mandra de fer massa, de pensar massa, de llegir massa notícies que s’assemblen entre si.
Montaigne deia que “la més gran cosa del món és saber pertànyer a un mateix”. Doncs avui pertanyo al sofà, al te que es refreda i al pensament lent. Pertanyo fort a la mandra amb la fe dels conversos. Hi ha una mandra vulgar, la que practiquen els que volen defugir tota responsabilitat, i una mandra excelsa, la dels que han entès que el món continuarà girant sense la seva opinió de merda. Bertrand Russell ho va resumir millor que ningú: “La mandra no és res més que el dret a descansar abans de cansar-se.” Quin principi d’higiene mental.
Diuen que la mandra és el motor del progrés. Totes les grans invencions, des de la roda fins al comandament a distància, van néixer del mateix impuls: evitar esforços innecessaris. Potser la civilització occidental no és més que una sublimació de la mandra. Hom venera la idea que les coses ja s’arreglaran soles.
Kierkegaard assegurava que “l’avorriment és l’arrel de tot mal”. Però que ha de dir el bo i molt pietista d'en Soren? Sense l’avorriment, ningú no s’hauria posat mai a escriure, i molt menys a llegir danesos existencialistes. La mandra és el buit on neix la idea, la pausa que permet que el cervell recordi que encara és un òrgan pensant i no una aplicació d’alertes.
A la nostra època hiperactiva el descans s’ha convertit en producte de luxe i la calma és sospitosa de tots els delictes del món. La mandra és un acte revolucionari. No fer res és resistir. Desconnectar és desobeir. Badallar és la manera més elegant de dir “nosaltres no som d’eixe món”.
La pitjor mandra no és l’absència d’acció, sinó l’absència de consciència. Avui m’he volgut aturar a escoltar el cri-cri del silenci originat per la buidor de l’interior de totes les consciències col·lectives. I m’ha fet por i molta pena.
I no vull enganyar a ningú, escric aquest article com qui mig dorm. Com qui no te l’esma per convèncer a ningú. Potser la mandra és, al capdavall, la filosofia més honesta: no cal arreglar-ho tot, que el món esperi. La poesia, com el punt idoni de les castanyes, només arriba quan la deixes coure a foc lent.
I si això no us sembla bé penseu que podria no haver-lo escrit. Que ja seria per si sol un acte de coherència.
