Fa uns dies va saltar la polèmica quan en un acte de la Universitat Pompeu Fapa, una estudiant de Periodisme va preguntar a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, per si la seva evolució en la manera de vestir, passant de les “samarretes reivindicatives” a “una roba més formal” responia a una “moderació d’idees o una maduració política”. La pregunta no va agradar a l’alcaldessa i li va recriminar que precisament una dona li preguntés per la seva manera de vestir. Molt s’ha dit aquests dies, hi ha qui critica la periodista per haver tingut una actitud masclista, altres critiquen la reacció de Colau. Dies després vaig poder llegir un article de l’estudiant en qüestió en què justificava la pregunta pel seu interès pel llenguatge no verbal i simbòlic des del punt de vista polític. I no puc més que estar d’acord que la pregunta era pertinent. Al final, la roba també fa política. Portar una samarreta de la plataforma d’afectats per la hipoteca, d’Open Arms o lluint lemes com “antifeixista” o “no a la guerra” diu moltes coses d’aquella persona. I per tant, quan algú, sigui home o dona, deixa de lluir samarretes reivindicatives i es passa als vestits jaqueta, hi ha algun motiu al darrere. S’ha tornat de l’establishment? El fet d’haver de representar una institució com l’Ajuntament fa que no pugui vestir segons què? Té assessors que li recomanen el canvi per guanyar vots en sectors diferents? Són preguntes que jo també em faig i si de cop i volta em trobés a David Fernández de la CUP amb vestit i corbata, li preguntaria exactament el mateix. Perquè ens agradi o no, en política, com en tants altres àmbits, la imatge que projectem no és gratuïta.