La mania d’enregistrar i no socórrer

He llegit la reflexió d’un company sobre aquesta dèria que ens envaeix d’enregistrar persones i situacions per captar la primera i última hora del que està passant. I a vegades en allò que es grava es donen experiències molt colpidores en les quals intervenen dones i homes desesperats que necessiten algú que els ajudi, que truqui al número d’emergències, que els transmeti una mica d’escalf, un cop de mà, mentre que el qui veu, si ho veu, o percep, si ho percep, el que viu aquesta situació complicada és una silueta llunyana d’algú que està fora del seu radi d’acció, però que el podria ajudar, ja dic, sense donar-se a conèixer si no ho vol. Des del meu punt de vista, això té molt a veure amb les nostres prioritats en la vida. I em fa pensar en la paràbola del bon samarità. No sé si la coneixeu. L’explico actualitzada. Un home anava de viatge i va caure en mans d’uns lladres que, a més de robar-lo, el van apallissar i el van deixar mig mort. Dues de les persones que van passar pel seu costat no el van voler ni tocar per no contaminar-se. En canvi, la tercera (el bon samarità, que era d’un altre poble) s’hi va atansar, li va guarir les ferides i fins i tot el va portar a un lloc segur perquè es recuperés, pagant-ho de la seva butxaca. És clar que els nivells de la persona compromesa són diferents i graduals. No tots s’han de donar en el mateix bon samarità, però sí que hi ha un element que em sembla crucial: no té por de contaminar-se, de barrejar-se, d’empastifar-se, de complicar-se la vida per l’altre. Aquesta història té més de 2.000 anys. Llavors no hi havia càmeres, però sí pors i indiferència. Com ara.