Era tard i dubtava si tornar a casa caminant o trucar a un d’aquells cotxers moderns que, en lloc de cavalls i rodes de fusta, duen un rètol al sostre –que a vegades és de color verd i d’altres vermell– i un mòbil enganxat a la reixeta de l’aire condicionat. Però sense saber com ni per què, les cames el van començar a empènyer gairebé sense el seu consentiment. Així que amb les mans a les butxaques i l’abric cordat fins al coll, va començar a desfilar avinguda avall a pas lent, però ferm. I és que havia de ser ferm, el pas, perquè corria el risc, si no, de patir una relliscada que sense cap mena de dubte el faria caure com un plom a terra, ja que no tindria pas temps de desenganxar les mans de les dues obertures que a banda i banda tenia aquell anorac verd i llarg. Tot i així, si hagués caigut, el coixí que feia estona que creixia, tant a terra com a les teulades com a les muntanyes, segurament l’hauria esmorteït, però preferia no haver de descobrir si era prou tou o no; entre altres coses per estalviar-se el ridícul de semblar una tortuga panxa enlaire intentant posar-se del dret. I per estalviar-se, també, un cul mullat. És clar.
Va seguir caminant. Tot i que tenia els dits glaçats, va ser capaç d’encendre’s un cigarret, que protegia amb el buit de la mà perquè no li caigués una espurna blanca just al filtre i el tornés infumable. Les glopades de fum que exhalava duplicaven el seu volum natural, ja que s’homogeneïtzaven amb el baf que també desprenia fruit del fred que protagonitzava aquell vespre. Els núvols efímers que emetia per la boca eren densos, i li negaven la visibilitat durant uns segons. En un moment de ceguesa momentània, va pensar que casa seva estaria més freda que els propis carrers, però quan va recuperar la visió va veure un cos estirat en una fosca cantonada, cobert d’una mena de manta blanca. Va córrer cap a ell i, és clar, va relliscar. Per sort, però, el coixí va resultar ser prou tou.
