Tenia els meus ulls, es repetia. Els meus ulls. Hi havia un cos amb els meus ulls. N’estic segur. Amb els meus ulls. Els meus ulls…
Quan es va despertar no hi havia ningú a la sala. O, com a mínim, això li semblava, ja que amb prou feines podia aixecar el cap o girar el coll. No reconeixia l’entorn que l’envoltava, i tampoc sabia com hi havia arribat ni què hi feia, allà. De cop, se li va apropar un individu –duia una llarga bata–, i se’l va quedar mirant. Fixament. La seva expressió mostrava no solament sorpresa, sinó incredulitat. L’home va intentar un parell de vegades articular alguna paraula, però res no li sortia per la boca. En veure-ho, l’altre se li va avançar. Qui és vostè? Li va preguntar. Encara li costava parlar. Però, finalment, va poder arrencar. Soc el metge que venia a certificar la seva mort, va dir. Però veig que ara hauré de canviar de plans.
El cap li donava mil voltes, i el sentia tan pesat com si li haguessin etzibat un cop amb un martell. On soc, doctor? Li va demanar. És a quiròfan, l’acabem d’operar, va dir. Com que no tenia pols i ja començava a estar fred, pensàvem que l’havíem perdut, i per això s’estava aquí, sol. Encara s’estava mig despertant, i les paraules del metge li ressonaven per tot el cos. Intentava recordar alguna cosa, algun senyal que li indiqués per quina raó l’havien operat, però els seus esforços eren inútils. El doctor va seguir parlant. Quan l’han portat ja no tenia coneixement, havia perdut molta sang i hem fet tot el possible per salvar-li la vida. I sembla que, finalment, ho hem aconseguit, però vostè ha estat clínicament mort uns quinze minuts. De veritat que no recorda res? Li va preguntar. L’altre va dir que no. Ha patit una forta relliscada, li va dir, i s’ha donat un cop molt fort al cap, miri. Li va posar un mirall al davant. De cop es va veure allà, estirat dins un fred quiròfan, i cobert amb una manta blanca. Blanca com la neu.
