Amb el dors de la mà va retirar l’escorça albina i humida que cobria el que intuïa que era el rostre d’aquell bony. Se’l va quedar mirant, immòbil. Va fixar la vista en els dos ulls cristal·lins que, mig entreoberts, miraven a un punt indeterminat entre ell i l’horitzó vertical. I mirar és un dir, perquè tot i que el fred els havia conservat intactes, feia estona que havien deixat de fer la seva funció. Eren blaus, més o menys de la mateixa tonalitat que tenia la pell en aquell moment, i li van resultar familiars. El rictus que presentava no era el d’haver patit un final agònic i traumàtic, sinó que semblava simplement haver-se adormit. A més, tenia una subtil torçada a la comissura de la boca que li feia intuir una lleugera rialla. Ell també va mig somriure. De cop es va incorporar, va encendre un altre cigarret i va continuar el seu camí, tranquil. Impassible.
Casa seva estava, efectivament, gairebé més freda que els carrers. En un petit racó d’aquell encara més petit decrèpit pis hi tenia una antiga estufa de ferro, juntament amb un parell de diaris vells, quatre llistons de pi i un cul de sac de carbó. La va encendre, però per més que cremava, l’habitació no s’escalfava. Era com si aquell ambient fos immune a l’acció del foc. Tot i que era tard, i no havia menjat res en tot el dia, no tenia gana. I encara sort que no en tenia, perquè als armaris de la cuina solament hi habitaven un paquet de sal, una caixa de galetes caducades i una família de ratolins. Així que va continuar assegut a la septuagenària cadira de fusta i espart que sempre tenia a la vora de l’inútil i rovellat braser. No sabia exactament on fixar la mirada, i tampoc era una cosa que el preocupés. Simplement s’estava allà, tranquil, esperant que vingués la son. L’única cosa que el desconcertava una mica eren els dos ulls clars amb què el mirava l’home que figurava al quadre que presidia el menjador.
