Si es concentrava una mica, segur que era capaç d’imaginar que els flocs que es precipitaven del cel a l’altra banda de la finestra eren estrelles o cometes que amenaçaven d’atemptar contra la Terra. Però no estava per a elucubracions, ja que ara sí, per fi, la son el va venir a buscar. Mentre recorria l’estret passadís a la recerca d’aquell racó que acollia l’atrotinat matalàs que tantes nits l’havia acompanyat, va notar dues punxades al clatell. Era com si dos vespes s’haguessin posat d’acord per atacar-lo al mateix moment, però va ser simplement una sensació fugaç –com els estels que voletejaven a fora–. Instintivament va mirar enrere. La poca brasa que restava a l’estufa il·luminava tènuement el menjador, però era suficient com per poder intuir alguna cosa. Tot i així, no va poder identificar res en concret. De fet, no va ser ni tan sols capaç de reconèixer-se al mirall que hi havia al centre de la sala. No entenia per què, però no va poder dormir en tota la nit.
L’endemà encara estava tot enfarinat, però la caiguda lliure de blanques espurnes havia cessat feia estona. Tot i així, ni el sol ni els operaris havien intentat descobrir les voravies i les carreteres, i això el va sorprendre. Va decidir sortir a fer una volta. Embolicat de nou amb el llarg abric, va enfilar l’avinguda a la recerca d’algun bar obert on poder prendre’s un cafè calent. No era especialment d’hora, és per això que el desconcertava ser l’únic transeünt que rondava pels carrers. En un moment determinat es va quedar parat, estàtic. No sabia exactament per què s’havia aturat, però, de cop i volta, va reconèixer la cantonada que tenia al davant. Aquí hi havia un cos, es va dir. N’estic segur. Però ja no hi és. Podria ser que algú l’hagués retirat, es preguntava, però no va escoltar sirenes ni hi havia petjades al voltant. Tampoc intuïa cap rastre d’arrossegament, ni tan sols un lleuger senyal de rebombori. Aquí hi havia un cos, es repetia. I tenia els meus ulls.
