Pocs dels periodistes esportius dels mitjans de comunicació del país coneixem les misèries que hi havia a Aixovall. Ara tot allò està convertit en un terreny on hi ha més gespa natural que quan era un campet de futbol. A la República Independent d’Aixovall hi havia un microclima. Un fred que no es tapava amb un pijama d’hivern per sota de la roba normal ni tampoc amb una o dues mantes, però allà estàvem els periodistes, hipercriticats com sempre per informar del club més històric del país. Parlo de fa 15 anys enllà, quan l’FC Andorra jugava a l’infrafutbol, quan cada temporada s’obria la incògnita sobre si hi hauria equip i si algú posaria els diners que tothom els negava. Feien malabarismes en un filferro. Els equips de la Lliga Nacional els treien els jugadors fent servir la txequera, però no sé com sempre se’n sortien, fins i tot, en una de les èpoques més dures del club, el futbol va ser l’únic que va sobreviure i el futbol sala, que estava en la segona màxima categoria de l’esport del 40x20 espanyol, va morir. Ningú el va reanimar. Al futbol el va rescatar un empresari. Va deixar de tenir respiració assistida per tornar a fer malabarismes. L’arribada de Piqué va ser decisiva, i també el suport d’uns empresaris. Ascensos esportius i també un als despatxos. Tots van començar i encara continuen perdent el cul per aquest club renovat. De primera catalana a segona divisió espanyola i, fins i tot, renoven, actualitzen i converteixen un Estadi Nacional en una instal·lació esportiva que s’apropa més al nom que té, és a dir, un estadi. Benvinguts a tots aquests que quan el gel i el fred estava dins del club no hi eren. Ja ho deia El Último de la Fila... Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana.