Un àudio de més d’un minut és massa llarg. Corre, més ràpid. El pòdcast ara inclou una opció: accelerar-lo. No cal escoltar amb calma un contingut. Per què? Veure com escriu en un dispositiu la nova intel·ligència artificial ChatGPT produeix la mateixa sensació que veure un número del mago Pop. Va tan de pressa que l’espectador queda al·lucinat: “Com ho ha fet?”. El mago Pop no s’equivoca tant com el ChatGPT, és cert, però els dos espectacles comparteixen la velocitat. 
La mateixa que devia tenir el traductor automàtic que van fer servir per a l’anunci de KFC a Barcelona. “Estic ric”, deia el cartell d’un menú ràpid. No cal un lingüista, qui vol un corrector? No serveixen per a res, ja tenim la màquina, que és gratis. En un context tan ràpid, el cervell queda impactat per la lentitud d’una pel·lícula com As bestas, nou premis Goya i un Cèsar. Dues hores i disset minuts de thriller rural, lent i avorrit fins a l’extrem. Una història interessant, uns actors i actrius impressionants, un debat important sobre els pobles de muntanya abandonats, l’ecologia, els models energètics i el gènere humà. Cert. Tres seqüències brutals, dos diàlegs brillants i unes escenes de por inquietants. Però un ritme insuportablement lent per a cervell i esquena. 
En un context tan ràpid, probablement avui ja s’haurà oblidat que una persona pot robar als més dèbils d’una societat, quedar impune i marxar a casa tan tranquil. El ritme frenètic de l’actualitat aviat esborrarà aquesta notícia que genera, com a mínim, molta perplexitat.
En un context tan ràpid, sort n’hi ha dels bons llibres, que també poden passar veloçment si són dels que atrapen, com La trena, de Laetitia Colombiani. Tres històries entrellaçades com els cabells. Smita, una intocable a l’Índia; Giulia, una jove dins la maquinària més conservadora de Sicília, i Sarah, una competitiva advocada d’èxit a Canadà que, abans d’arribar al seu prestigiós despatx, para a un aparcament per amagar les cadiretes del cotxe dels seus fills.
La trena fragmenta i entrellaça les històries amb un ritme àgil, retrata personatges dels tres mons, femenins i masculins. Mil temes, matisos, generacions, orígens, mirades i classes socials. Posa davant del lector miralls incòmodes, preguntes sobre la humanitat, la malaltia, la fragilitat, la vida amb tota la seva complexitat. I s’atura sovint en la sensibilitat: “La Hannah, sobretot, és molt sensible. S’estremeix com una fulla amb qualsevol mica d’aire. La Sarah de seguida va detectar  aquesta propensió a l’empatia de la seva filla. Entra en ressonància amb el patiment del món i se’l fa seu. És com un do, un sisè sentit. (...) La Sara de vegades s’amoïna: què en farà d’això, d’aquesta sensibilitat exacerbada que tant l’exposa a les alegries més grans com als pitjors moments? Voldria dir-li: protegeix-te, blinda’t, el món és dur, la vida és cruel, no et deixis tocar, ni fer mal, sigues tan egoista com ells, insensible i impertorbable.” Aquesta sembla la sensibilitat de Colombiani.