La marca Andorra

Ja fa un cert temps que aquestes paraules impulsades per un sector econòmic andorrà intenten qualificar Andorra; paraules, suposo, inspirades en la marca Espanya.

Que permetin els impulsors d’aquest eslògan posar en dubte la idoneïtat d’aquest eslògan, d’aquesta etiqueta.

D’entrada, diré que Andorra és un país, que prou que em conformo amb "El país dels Pirineus", i com a tal ens hem de reivindicar, amb tota la nostra personalitat, patrimoni, cultura, història, vivències, idiosincràsia, autenticitat, imaginació, economia i felicitat, amb tot allò que ens fa diferents. Malauradament, constato que la tendència uniformadora també vol qualificar Andorra com a producte. Els anglicismes són legió, no en passaré llista aquí, no cabrien en aquest article, les franquícies que trobem en totes les ciutats del món aquí floreixen igual.

Aquest neguit ja exposat en algun o altre indret o circumstància m’ha valgut per part d’algun polític la qualificació de cavernícola o de retrògrad, i que m’ha destacat que “el progrés no es pot parar”. No n’estic gens segur, doncs, que d’això el nostre progrés en faci bon profit.

Si em permeteu, el progrés andorrà seria proposar diferencials amb els països d’on venen els nostres visitants, no solament de preus; apostar per la cultura, el nostre patrimoni, la diversitat d’oferta comercial, petites iniciatives comercials que encurioseixin els nostres visitants, la qualitat dels serveis i l’amabilitat a tota hora.

Apostar perquè els d’aquí trobin un il·lusió de viure, de treballar; de poder si de cas muntar la seva petita empresa sense estar ofegat per un lloguer inflat per l’inversor de la marca Andorra el rus, el xinès o el foraster que segurament mai o només excepcionalment vindrà, mentre que el d’aquí veu com els lloguers d’habitatges i de locals comercials s’enfilen inexorablement.

No sé si ja són símptomes d’una certa edat, però recordo aquella Andorra plena d’alegria, de terrasses de cafès animades, de jeeps d’excursions que baixaven cantant i tocant el clàxon, d’una Andorra on l’endemà sempre era millor, d’una iniciativa o inventiva andorrana. Ara veig cares tristes, gent sense feina, deprimits, locals per llogar, una avinguda principal que amaga les misèries des carrers secundaris, dificultats per als empresaris i empleats i missatges institucionals falsament esperançadors que ens anuncien sense cap vergonya que el sou mitjà està per sobre de la mitjana europea.

Veig una Andorra de panxa enlaire amb carrers i carreteres obertes, obres i soroll amb unes tanques empolsegades que ens diuen "visit Andorra", ben trista imatge, una despesa en obres que fa pensar que el país està al servei de les obres i no les obres al servei del país. Ben poc sembla comptar la persona, la seva felicitat, com si elles mateixes fossin un simple producte.

Si hem de donar vida a Andorra, fem-ho amb gent d’aquí, no anem a buscar el guru de torn, sovint hispànic, que ben poc coneix Andorra; d’aquests ja n’hem conegut un reguitzell que força han cobrat i ben poc han aportat.

Com bé deien el professor Manuel Anglada i el seu amic Esteve Albert, per conèixer Andorra has d’haver menjat un quintar de sal, ben lluny de l’experiència del “guru”.

Un país no és una etiqueta ni un producte. Un país, per petit que sigui, i encara més si és molt petit, ha de ser digne, modest, amb qualitat i personalitat. Un país no es ven, es comparteix amicalment, es convida a visitar, a conèixer, a estimar, a viure-hi, vigilant que el verd del territori i de l’esperança sempre predomini sobre el gris.