A mitjan agost, quan l’estiu ja ha florit del tot i les primeres ombres de la tardor encara semblen llunyanes, arriba el dia de la Mare de Déu. És una festa antiga, que ja celebraven els nostres padrins i que a la vegada ells havien après dels seus, amb la mateixa naturalitat amb què es transmet una cançó o una recepta de cuina.
El 15 d’agost és el cor de l’estiu. El sol, alt i generós, il·lumina places i carrers, mentre les campanes, des de dalt del campanar, repiquen avui amb un to especial, més viu, com si volguessin anunciar no només la solemnitat de la missa, sinó també l’alegria que s’escamparà després per tot el poble, ja que a molts llocs s’hi celebra la festa major. 
En aquest dia, l’Església celebra el misteri de l’Assumpció de Maria. La devoció és antiquíssima: ja al segle V hi havia una festa dedicada al Trànsit de Maria, que celebrava el moment en què la Mare de Jesús acabava la seva vida terrenal.
A Orient, aquesta creença es va fixar com la Dormició de Maria, i a Occident va prendre el nom d’Assumpció. Maria, per la seva unió única amb Crist i per estar lliure de pecat des del seu origen, no va conèixer mai la corrupció del cos, sinó que fou assumpta al Cel en cos i ànima.
Amb el pas dels segles, aquesta creença es va convertir en part fonamental de la fe popular i litúrgica. Teòlegs i predicadors, des de sant Joan Damascè fins a sant Bernat, en van parlar amb naturalitat, i la iconografia en va deixar testimoni en pintures, retaules i vitralls. Finalment, després de segles de veneració i amb el consens unànime de l’Església, l'1 de novembre de 1950, el papa Pius XII, amb la constitució apostòlica Munificentissimus Deus, va definir solemnement el dogma: "Proclamem, declarem i definim com a dogma divinament revelat que la Immaculada Mare de Déu, sempre Verge Maria, complert el curs de la seva vida terrenal, fou assumpta en cos i ànima a la glòria celestia".
Això no volia dir inventar res nou, sinó confirmar oficialment una tradició viva i universal.
Antigament quan la festa major era Festa Major, les esglésies es vestien de festa: les flors omplien l’altar, la Mare de Déu lluïa als seus peus unes estovalles que només es treien per les grans ocasions, i l’olor d’encens es barrejava amb l’aire fresc que entrava per les portes ben obertes. A dins, hi havia cares que feia temps que no es veien: fills i nets que tornen per uns dies, amics que viuen fora i que aprofiten la festa per retrobar-se.
La missa era punt de trobada i d’arrelament. El cant de l’assemblea, la veu pausada del mossèn, les lectures que parlaven d’esperança i d’agraïment… Tot tenia un aire pausat, gairebé immòbil, que contrastava amb el bullici que esperava a la sortida.
Però la festa major era molt més que la missa, era el dinar llarguíssim de la família, on la taula s’omplia de rostits, licors i coques i converses que s’allarguen fins que algú recordava que calia anar al ball. Era la plaça convertida en pista de dansa i també la competició amistosa de quina casa feia la millor coca o el millor rostit.
Al voltant d’aquests actes hi havia tot un món invisible, però igualment essencial: el veí que treia cadires al carrer perquè la gent pogués veure el ball, la canalla que corria amunt i avall amb garapinyades, i les padrines que, entre rialles, recordaven com eren les festes “quan érom jòvens..."
També hi ha dites que marcaven el dia: “Per la Mare de Déu d’Agost, a les set ja és fosc”, recordant-nos que, malgrat la calor, la llum ja comença a recular i l’estiu inicia el seu lent declivi, deixant pas a la tardor i a una altra festa mariana molt nostrada: la Nativitat de la Mare de Déu o, més en andorrà, Meritxell.
I és que, al final, la fe i l’alegria, si es viuen plegades, fan més lleuger el pas del temps i més dolça la vida, bona festa major als quins la celebrin avui!