Acabem aquest mes d’agost amb una d’aquestes columnes estiuenques, si voleu, una mica intranscendents. O no? Ja ho jutjareu. El cas és que per raons familiars l’hospital Sant Pau s’ha convertit els darrers 15 dies en casa nostra i entre pacients, professionals i familiars l’altre dia vam tenir el plaer de parlar amb una senyora que no sabíem pas qui era. Per començar mai ens hauria passat pel cap que tingués més de 90 anys i que no ho semblés de cap de les maneres. Ens trobàvem amb la meva mare en una saleta i allà estava ella, parlant amb qui vam descobrir després que era el seu cunyat, i és clar, era quasi inevitable parar l’orella i seguir, com qui no vol la cosa, la conversa. I entre mil i un temes a propòsit de la família, com si s’estiguessin posant al dia, va i la Victòria –ho vam saber després com es deia– comença a parlar d’una crema, quasi miraculosa, que anava tan bé per als dolors musculars. I la meva mare, que en pateix, no se’n va poder estar i es va posar en la conversa per preguntar de quina crema es tractava. I d’una revolada, s’aixeca la Victòria i ens explica que li va recomanar el seu farmacèutic de tota la vida, que ja s’ha jubilat. Torno a la pomada. El cas és que la Victòria Castillo va enviar el seu cunyat a buscar la bossa de mà on tenia el mòbil amb la foto de la caixa de la crema i després de buscar i rebuscar a la galeria d’imatges, per sort, la troba. Mentrestant el cunyat ens va dir qui era, la mare d’Isabel Coixet, i que tenia 93 anys. Si la busqueu per aquests mons de Google trobareu que és una de les persones “més elegants i singulars”, així la defineixen. Per a la mare i per a mi, una senyora que es conserva superbé i que no s’està de recomanar una crema que conté CBD. I ho sé perquè la mare ja se n’ha posat i em confirma que efectivament és així. El moment va ser com un oasi enmig d’una travessa pel desert angoixant: una conversa estupenda amb una dona estupenda.
