La mare Rússia, terra d’herois

"O tempora o mores…" amb aquestes paraules obria en Ciceró el seu primer discurs contra Catalina. Fa molts anys, durant el franquisme, quan el teló d'acer era molt espès, em varen enviar a Moscou –no recordo a què fer-hi. En tornar-ne vaig donar una conferència a Sabadell i a primera fila hi havia tres policies de paisà amb le manilles a punt. L’ambient era tens i tots estàvem a l'expectativa. Tenien por que que digués quelcom de favorable al comunisme (em tenien fitxat!).  Vaig ser prudent i vaig superar la prova. Avui he anat a Rusia, he parlat lliurement amb la gent, he conegut a la Justina, que m’acaba de telefonar des de la Costa Brava. Quin canvi! Possiblement el mon millora. Amb els records calents escric el que el cor em dicta. Crec que soc una persona víctima de les meves contradiccions. El món de l’art em mereix tots els respectes però soc un xic obtús i mancat de certa cultura.

L’Ermitage és sens dubte un dels grans temples de l’art pictòric de la humanitat. Els meus acompanyants van pujar com unes fletxes per la gran avinguda que porta al riu Neva i a aquest famós museu. Fa molts anys el vaig visitar una vegada així que vaig preferir seure en un parc, mirar l’històric riu, pensar en la seva història de victòries i derrotes per defensar la mare pàtria. Va ressonar a les meves oïdes la música de Prokófiev, la famosa cantata Alexander Nevsky en què es recorda aquest personatge, heroi mític de la història de Rússia que va derrotar el gran exèrcit suec que volia conquistar aquelles terres. Quan la vaig sentir per primera vegada, fa molts anys, vaig sentir una profunda emoció. Els clams d’aquell petit exèrcit retombaven amb la força d’uns guerrers disposats a morir per a la seva pàtria. Eren clams, eren crits, eren esclats de joia quan arribaven a la poveda, victòria.

En aquells moments més que la pintura m’interessava el poble, la gent que habitava aquelles terres llunyanes. Em va venir a la memòria un gran escriptor sufí, Idries Shah, que afirmava que bussejar en l’ànima humana pot ser una gran aventura.

Vaig asseure’m a prop d’una jove russa molt bonica. Miro a terra, miro al cel, miro l’arbre i de reüll observo un lleuger somriure. Venço la meva timidesa i li pregunto: d’on ets? I així va començar un diàleg que va durar un parell d’hores. La Justina venia de Moscou, era dissenyadora, i vam parlar de tot: política, economia, art, salut… Precisament ja tenia els bitllets per anar a passar uns dies a la Costa Brava. Estava perfectament al corrent del problema català i de les brutalitats del dia 1 d’octubre. Que petit que és el món!

Marxà la Justina i em vaig tornar a quedar sol un altre cop. Vaig fer un tomb i com vaig poder em vaig dirigir a un grup de sensesostres, ebris uns, dements els altres, estirats pels bancs. La veritat és que no en vaig treure l’aigua clara. De sobte veig a prop un personatge d’aspecte adust i barba blanca. M’omplo de valor i m’assec a una distància prudent. Repeteixo els passos d’aproximació a la Justina. En contra del que m’esperava l’home es mostrà molt comunicatiu, i va començar amb un discurs a cent per hora, de difícil comprensió. Era monolingüe però la següent conversa va ser més fàcil ja que sempre podia repreguntar. El personatge era de Sant Petersburg, enginyer militar de l’exèrcit rus i home de gran cultura. Vam parlar de tot una mica, de música, literatura i ciència. Enyorava els temps pretèrits i els valors tradicionals del poble rus.

La conclusió final del nostre discurs va ser tràgica. Vam coincidir que en molt poc temps preguntarem al nen –o no tan nen– quant fan 3+2. El nen traurà el mòbil de la butxaca somrient, i ens dirà que cinc. Estàvem d’acord que la societat es precipita per un abisme on els homes deixaran de pensar i es convertiran en un ramat d’ovelles submises que aniran pastant sense aixecar el cap. Si és cert com diuen els científics que els orgues que no exerceixen, s’atrofien, el panorama serà desastrós.

Vaig pensar en el gran geni Santiago Ramón y Cajal, l’home que va dibuixar els secrets del cervell observant el món infinit dels cent mil milions de cèl·lules cerebrals. En la seva autobiografia, Recuerdos de mi vida, explica com el cervell té unes cèl·lules amb cos neuronal, de les quals surten uns branquillons anomenats dendrites, que es comuniquen amb altres dendrites adjacents a través de la sinapsi. Els nadons neixen amb unes neurones amb molt poques dendrites que formen un arbre escanyolit. A mesura que l’infant percep informacions i vivències exteriors aquest arbret dèbil es converteix en una estructura frondosa, un veritable bosc de connexions i circuits. Els infants són com esponges i el seu cervell experimenta una explosió.

La meva pregunta és: què passarà amb el cervell de les persones adultes quan deixin de pensar, raonar i emmagatzemar informació? Quedarà com un bosc després d’un gran foc? No soc ningú ni sé res. Vaig plantejar aquesta qüestió a un neurocientífic d’alt nivell i no va saber què respondre. Però el meu poc sentit comú em diu que malament rai. Malament, molt malament.

Per si de cas, prova de dividir 25.874.921 entre 23 o treu l’arrel quadrada de 25.745. Ja em contestaràs. Molta sort. (No ho diguis a ningú però jo tampoc no ho sé fer.)