L’anunci d’una onada de calor imminent inquieta la Virgínia. “Ja hi tornem a ser” –remuga– “maleït canvi climàtic”. Haurà de tancar-se al pis de nou i descartar les lectures a l’aire lliure que tant la reconforten. Malgrat el disgust, segueix fil per randa les recomanacions del doctor Florit per a l’asma crònic que pateix. Ara, conformada, no es queixa com feia abans. Al dormitori, immòbil com els llibres que ha preparat a la tauleta de nit, pensa en la Marieta. La troba a faltar moltíssim. Fa gairebé vuit mesos de l’accident i cada dia despenja el telèfon del passadís, titubeja uns instants, la truca, parla amb ella una bona estona, s’acomiada fins l’endemà i penja l’aparell suaument per mirar de no molestar-la amb el soroll. Després plora i gesticula desconsolada durant una hora ben llarga, llarguíssima, feta a la mida del seu dolor. Enguany, no tornaran les tardes a la biblioteca, ni el club de lectura, res no serà igual sense l’amiga. La Marieta estava per ella. Si calia, li portava els medicaments de la farmàcia o li feia la compra. Al capvespre, s’apropava a veure com havia passat la tarda i si ja tenia sopar. De vegades, per sorprendre-la, preparava una truita de carbassó (sabia que ho encertaria) i la desava damunt la taula de la cuina. Li agradava cuidar dels altres, com va fer amb el marit durant el càncer implacable i s’ocupava també dels nets. Posseïa una mena de vocació, potser divina. I si no era una casualitat que el seu nom de bateig fos Maria?
Eixugades les llàgrimes, la Virgínia llegeix asseguda a la cadira de la galeria del celobert amb la finestra entreoberta. Un xic de corrent d’aire i la llum natural esplèndida la traslladen de seguida al parc desitjat amb ànsia. Vol passar una tarda tranquil·la i retornar a la normalitat, si més no ho intentarà. De sobte, una timbrada l’espanta, no espera cap visita. És la Judith, la filla de la Marieta, que, sufocada per la calor i carregada amb una bossa, ha vingut a visitar-la.
–Hola Virgínia, com suporta la calor? –li diu sense deixar-la respondre– Ha d’anar al metge? Puc entrar un moment a la cuina? –demana assedegada.
–Endavant i beu una mica d’aigua. Et noto fatigada.
Seuen al sofà del saló a la vora del ventilador. Una rialla nerviosa de la Judith, que necessita assimilar la pèrdua sobtada de la mare, la desconcerta. Li explica que ha anat al seu pis a buscar algunes pertinences i ha escoltat els missatges del contestador automàtic del telèfon.
–Oh! Deus pensar que soc una vella boja –li diu la Virgínia avergonyida i amb els colorets a les galtes com una nena petita.
–No pateixi, jo parlo amb ella en veu alta per tota la casa. No em faig a la idea que hagi marxat per sempre més –comenta la filla.
Inicien la conversa tallades i perplexes, les paraules surten amb compta gotes com una medicina valuosa que no es pot malbaratar. A poc a poc, les anècdotes flueixen, s’acumulen les vivències, miren fotos, comparteixen lectures i algunes rialles també. El temps corre sense que se n’adonin. El consol mutu alleugereix la càrrega trista de les dues dones. S’acomiaden contentes. Ho repetiran.
Al capvespre, en entrar a la cuina, la Virgínia troba damunt la taula una safata amb el sopar preparat: una truita de carbassó i una llesca de pa amb tomàquet. Mira cap al cel i exclama: “Gràcies, Marieta!”
