Anàvem a la piscina i com sempre havíem sintonitzat El matí i la mare que el va parir. No hi ha res millor si et mous per la Garrotxa i a fora el termòmetre marca 38º a l’ombra. Sonava Tu cuerpo en braille, d’un tal Nil Moliner. Va d’un que li canta versos a la lluna perquè li recorda “el vaivén de tu cintura”. De seguida apareix no se sap com ni per què un “hombre lobo que lo ha perdido todo”, per concloure de forma apoteòsica: “Me faltas tú y me desangro poco a poco”. No té cap ni peus, la rima (todo/poco) és elemental, però la Blanca se la sap de memòria i ens pixem de riure. El hit de l’estiu sembla que és a la freSka, que com a mínim té això de la Coca-cola i els Mentos i un aire desenganyat, mig existencial –“No, no soc feliç al teu costat/ podria viure sense tu, però m’adono que no vull”– que me la fa especialment simpàtica. Però em diu que qui ho peta de debò és Juan Magan amb la del petonet, a la una, i aquest catanyol que els puretes s’han d’empassar sense dir ni mu, entre la “tremenda xapa que ens vam menjar” i el sacrilegi final: “Em van dir: canta en català/ I els vaig dir: digues per què”. Em pot la santa innocència dels Tyets a Tàndem –“Ens vam conèixer fa temps, era batxillerat/ Tu em vas tirar la canya, jo la vaig agafar”– però em quedo amb una que es fa dir Karol G, hauria jurat que era una spice, però no. No n’entenc quasi res –“Estamos a rulay” (!), “Estás jangueando con ella” (!!)– però em fascina l’orgullosa desinhibició d’aquestes noietes que diuen que “mi nombre suena bien con tu apellido” i que “estoy esperando el primer descuido/ pa presentarte como mi marido”. Tinc la temptació de fer un comentari de text amb les tones de banalitats que hem escoltat en els 10 minuts que dura el trajecte, però llavors recordo l’estiu dels meus 17 anys que ens vam passar amb Los Inhumanos i Qué difícil es hacer el amor... I com li explico ara a la Blanca el glamour ochentero d’un Simca 1.000? Davant d’això, convindran vostès que la virginal Marina i la seva santa trena són pura poesia.
