Què, com es viu refugiat darrere una carcassa virtual? Bé, malament? Regular? Es dorm bé després d’atacar algú sota un nom inventat? Pregunto. Que potser és una experiència similar a ser qualsevol d’aquests justiciers emmascarats que cada dos per tres envaeixen les sales de cinema? Compte, que ves a saber si aquí rau l’explicació i resulta que és quelcom apassionant i enriquidor. En fi. No traurem avui per primera vegada el debat de l’anonimat a xarxes socials. Ni molt menys. Hi ha veus que en alguna ocasió han plantejat el fet d’haver de presentar una identificació oficial per poder accedir a aquesta mena de portals; d’aquesta manera, i amb sort, l’individu s’estalviaria un possible atac puntual de “valentia”, i així deixaria d’emprenyar per internet. Bé, no sé si realment aquesta és la solució, ja no per la seva possible efectivitat, sinó pel mecanisme de control del qual hauria de disposar. No obstant això, podria ser una opció. És clar.
Sigui com sigui, és curiós com aquesta mena de personatges solament acostumen a aparèixer a les xarxes. A la vida –la real– és com si s’esvaïssin. Què ho deu fer? És una pregunta retòrica, clarament, ja que és evident que aquest “coratge” realment intenta amagar una personalitat radicalment contrària: és la covardia el que anima l’atac; és el saber –o creure– que estàs fora de perill quan actues en la clandestinitat; és el fals convenciment que efectivament estàs fent un favor a la humanitat quan realment el que cobreix és una vida trista, solitària i rancorosa que solament cobra un mínim de sentit quan se li retreu, inútilment, la incompetència personal a un tercer. Ara bé, no tot és perfecte i no sempre tot surt com un vol, i per poder ser un “justicier” amb propietat se n’ha de saber, i els asseguro que hi ha gent que és tan però que tan basta que li resulta totalment impossible, per molt que ho provi i ho provi, viure en l’anonimat.
