La massacre de les bruixes

Per raons que no venen al cas, amb els companys Anna Farré, Francesc Serra i Toni Samarra, hem dedicat una part important del nostre temps a recuperar la memòria de desenes de dones del nostre passat, represaliades injustament sota l’acusació de practicar la bruixeria. Avançaré, però, que la nostra finalitat, lluny de masoquismes irracionals, ha estat assentar les bases per recuperar la memòria històrica d’aquelles bruixes, per transmetre-la als nostres joves estudiants. 

Des de l’edat mitjana, però sobretot en el període comprès entre els segles XVI i XVII, tota persona, especialment dona, era susceptible de ser acusada de bruixeria. Només calien testimonis infundats del propi entorn, perquè la justícia et caigués al damunt. El procediment, com podeu intuir, no donava gaires garanties processals. 

Posem el cas que en una casa es patís la desgràcia de la mort d’un infant, o bé que la collita fos malmesa per una pedregada. La ràbia o la desolació de la gent els duia a trobar un boc expiatori a qui culpar de les calamitats. Les candidates perfectes eren dones que marraven als límits del sistema establert, com vídues, trementinaires, o aquelles que preservaven coneixements ancestrals, força desvinculades del control directe patriarcal. 

Quan una dona era acusada, era detinguda pel batlle de torn, i posteriorment interrogada. Si no obtenia una confessió immediata, es procedia sempre a la tortura sense miraments, que gairebé sovint feia obtenir una declaració forçada. Després d’aquesta, es lliuraven temporalment del turment, però freqüentment això els comportava la mort penjades des d’una forca. I el pitjor de tot és que habitualment aquestes confessions esquitxaven altres dones, que la pobra víctima delatava, sense cap base real, amb l’esperança que s’aturessin els turments dels interrogatoris.

Cal no oblidar que a les nostres bruixes les jutjava la justícia civil, a diferència del que sovint es creu. Si haguessin estat processades per la Inquisició, la majoria d’elles haurien salvat la vida, o encara més, haurien estat absoltes per falta de proves, com va tenir la sort de passar-li a la Joana Montanya, àlies Toneta d’Escaldes. Havia estat condemnada a mort pel Tribunal de Corts, però va tenir la sort que l’inquisidor, Geroni Morell, va revisar el seu cas al Sant Ofici de Barcelona, on la van acabar absolent per la feblesa dels indicis i les irregularitats processals dutes a terme pel Tribunal andorrà, l’any 1574.

Ara bé, la majoria de les acusades per bruixeria no van tenir aquesta sort. Gairebé cent seixanta dones andorranes van ser condemnades, entre els anys 1400 i 1700. Les penes anaven des de la multa o els assots públics, fins al desterrament forçat o la mort, generalment penjades a la forca. A més, les propietats de les penades eren immediatament expropiades i subhastades després. Aquest fet no és gens menor, perquè inclou el factor material com a rerefons de moltes d’aquestes acusacions. 

Les famílies afectades van patir l’estigma i cert ostracisme durant generacions, fins i tot es van donar casos de dones acusades i condemnades d’una mateixa família, com el cas de la Naudina de Canillo, que va ser cremada per bruixa l’any 1515, mateixa sort que van tenir temps després dues de les seves filles, això sí, aquestes darreres penjades a la forca.

Unes pàgines horribles del nostre passat que, malauradament compartim amb la resta de les nostres contrades pirinenques. Aquella matança sistemàtica va acabar per sempre amb bona part del coneixement ancestral, transmès de dona en dona, generació rere generació. Fa pocs anys, els parlaments de Navarra i Catalunya van aprovar un document de reconeixement d’aquestes dones represaliades. Tant de bo el nou Consell General electe faci el mateix exercici de restitució històrica, a fi de no oblidar aquestes atrocitats de la nostra història.