Suposo que es demanaran, estimats lectors, de què versarà aquesta columneta d’avui. De cultura, de política, un obituari a algun gran músic? Doncs no, avui vull parlar d’aquesta mania tan humana de topar amb el mateix escull un cop i un altre.

Únicament algú tan banastra com servidor pot atribuir-se el mèrit d’atreure tants imbècils a la seva vida.
Bastaria recordar la Llei de Sturgeon, aquella que diu que el 80% de qualsevol cosa és merda, per entendre que, per pura estadística, és més fàcil trobar-te carallots que bones persones.

No pensin en res massa elevat, no parlo de Musks, Trumps, ni de polítics corruptes o traficants d’armes. Tampoc de genocides jueus ni de torturadors o monstres extraordinaris. Parlo d’aquelles personetes que tenen la meravellosa missió de fer-te la vida una mica pitjor.

O em diran que no coneixen cap animeta del purgatori que no entén o no vol admetre les seves limitacions i aprofita la seva petita parcel·la de poder per abusar-ne sense miraments? I no pensin que ho fan de manera conscient per fer-los mal. Recordin el que diu el corol·lari de la Navalla de Hanlon, no atribueixin mai a la malícia allò que pot ser explicat adequadament per l’estupidesa. Amb això no vull dir que no siguin perillosos o extenuadament toca nassos, simplement entendre que dins el seu micromón ells ho fan tot molt bé i no poden concebre que la teva opinió o els teus actes els posin en qüestió (encara que aquesta no hagi sigut mai la teva intenció).

Rere els actes d’aquests éssers sempre hi ha la por. Tan punyetera i tan castrant. La por al mirall. Tots li tenim una mica de por al mirall, per això Atreyu (i Bastian) s’havien d’enfrontar a la prova del mirall per arribar a l’Oracle del Sud a la Història interminable d’Ende. No recordo l’any del llibre i em fa mandra obrir el navegador per una ximpleria com aquesta, però convindrien que ja ha plogut bastant i que la síndrome de l’impostor no és només un mal dels temps que corren. Ha de ser especialment dur que qui et torna el teu reflex no volgut sigui algú amb la puresa quasi sàvia de la infantesa. Per inesperat, per decebedor. Per això, quan passa, treuen tota la seva mediocritat a passejar i la converteixen en crits, injustícies i males praxis continuades. Però recordin: ells no s’equivoquen mai.

Malauradament, aquestes situacions les hem de patir més d’un cop a la vida. El problema gran rau en la meva incapacitat per aprendre dels errors passats. Soc incapaç d’entendre com s’ha d’actuar davant aquests individus. Sempre els enutjo i els altero, serà que, parafrasejant una cançó de l’Alaska i Dinarama, la meva circumstància els insulta?

Almenys tinc el consol que no estic sol, segur que els hi ha vingut al cap més d’un nom. La llàstima és que quan els has de patir de prop et desgasten tant que no et permeten veure les coses bones. Com la petita lluna capaç de tapar la llum del sol.