La mediació: quan serveix, i quan, no

Arribem a la formulació d’aquesta pregunta després d’haver publicat d’altres articles on s’avançaven les característiques essencials de la mediació.
El primer que cal posar de manifest és que les persones hauríem de ser capaces de sotmetre qualsevol qüestió a mediació, si bé és cert que, en ocasions, l’objecte del conflicte o la situació de feblesa d’una de les parts pot desaconsellar la seva utilització.
Conflictes n’hi ha a diari i de tota mena, així que tenim el camí abonat per poder adreçar-nos a un sistema de resolució de conflictes on els acords s’assoleixen en aplicació de la voluntat de les parts. 
Potser l’àmbit de la mediació més conegut és el que fa referència a la família i més concretament, a les separacions i als divorcis, però també en aquest àmbit es poden tractar els conflictes entre pares i fills, doncs en els casos en els que la comunicació parental es poc fluida, la mediació pot ajudar al reestabliment del diàleg així com a una major comprensió de la posició de l’altra part.
Altres terrenys on també és convenient emprar aquest mitjà per a la resolució de conflictes son els problemes sorgits en el marc de veïnatge, per una herència, en una empresa, en l’adquisició d’un producte, a l’escola, totes elles confrontacions habituals a les que es pot donar sortida en el marc d’una taula rodona i amb l’assistència d’un mediador. 
Un mediador no és un mag, però sí que es una persona que ha desenvolupat tot un seguit d’habilitats que permetran a les parts en conflicte escoltar-se i ser capaces d’assolir, per sí mateixes, acords beneficiosos per a totes dues. No hem d’oblidar, doncs així es preveu en garantia de les parts, que en funció de l’objecte del conflicte, el propi mediador aconsellarà a les parts l’assessorament paral·lel d’un advocat, assegurant així que els acords assolits ho siguin amb ple coneixement dels drets i obligacions de cada part. 
En un país amb les característiques d’Andorra, un altre dels atractius de la mediació es la discreció i confidencialitat del seu contingut, el que farà que conflictes en el marc de l’empresa, empresa familiar, laborals i demés, es quedin en coneixement de les parts intervinents, sense que transcendeixi ni els afers tractats ni els acords assolits.
La mediació és una eina de resolució de conflictes tan potent i profitosa que fins i tot Estats com el de Gran Bretanya i Irlanda la van utilitzar per a la resolució d’un conflicte que s’havia estès durant 30 anys. 
Considerant que la eina essencial en el procés de mediació és el diàleg i la comunicació entre les parts, no es agosarat afirmar que un cop conclòs el conflicte, les parts són capaces de mantenir la comunicació. En aquest sentit, és essencial recordar que l’assoliment dels acords o solucions no són imposats sinó consensuats, el que suposa que no hi hagi vencedors i vençuts.  
D’acord amb l’exposat, es pot dir que l’àmbit d’aplicació de la mediació abasta qualsevol matèria llevat les que afectin a drets u obligacions indisponibles, tal i com recull la pròpia llei que la regula. Essent així, més enllà de la limitació descrita, es pot concloure que només quedaran fora de l’abast de la mediació aquells conflictes en què una de les parts no concorri voluntàriament o, en aquells supòsits en què el desequilibri entre elles faci preveure que l’eventual acord no serà plenament satisfactori. 
Hi ha una dita popular que diu que a la vida s’ha d’escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill. La referència al llibre és per deixar constància del coneixement assolit durant la vida i la formació assolida, l’arbre ho és per una qüestió més espiritual, de fer o deixar coses bones per la resta, i els fills, perquè tinguin cura de nosaltres quan siguem grans i puguin continuar el nostre llegat.
Doncs bé, jo afegiria que tothom hauria de ser part en una mediació, com a mínim, un cop a la vida. El procés de mediació suposa un enriquiment personal i una evolució de les nostres capacitats, doncs utilitzarem els nostres coneixements  (llibre), escoltarem i ens comunicarem amb l’altra part (l’arbre: farem una cosa bona) i, deixarem un llegat (fill), un sistema de resolució de conflictes on són les parts qui, voluntàriament i per sí mateixes, són capaces d’assolir acords satisfactoris per a tots.