Les paraules del títol tenen prop de 3.000 anys. Sí, sí. No és broma. Són de tradició bíblica, pertanyen a un salm i estan envoltades d’un cert misteri. Això els concedeix la possibilitat de ser preses al peu de la lletra, encara que la meitat sigui difícil d’establir, perquè en quin moment de la vida es pot considerar que estem al límit entre la primera i la segona part? Podríem dir que hi ha tantes meitats de la vida com persones. I el que es refereix al sentit metafòric: anar a un altre país, a viure diferent, a la vida del més enllà. O senzillament el que alguns anomenen el segon viatge, el que es produeix quan hom entra en el que popularment es diu la crisi dels quaranta o dels cinquanta o... que cadascú hi posi l’edat que vulgui. Es tracta d’aquell moment en què tot trontolla, en què ens preguntem sobre el sentit de la vida de manera personalitzada, de la meva vida. La primera vegada que me’n van parlar vaig pensar que eren ximpleries, però va caure a les meves mans un llibre que explicava històries de persones que a la meitat de les seves vides havien fet un replantejament, en alguns casos, radical, del que havien viscut fins aleshores. Per alguns, el trànsit d’una fase a una altra de l’existència és viscut suaument; per a d’altres significa un terratrèmol, un vertigen, fins i tot. Hi ha qui s’hi llança sense pensar-s’ho dues vegades, hi ha qui amaga el cap sota l’ala, hi ha qui es capbussa amb una barreja de pors i d’esperances. Desdramatitzant, i usant l’expressió de la versió espanyola del títol del film, C’est la vie. Amb moments per riure, plorar, decidir... Ah, i contestar al telèfon, una crida. Pot ser decisiu per anar-se’n a la meitat de la vida.
