La via melancòlica

Fa un mes parlava en aquest espai de l’obra novel·lística d’Antoni Morell en relació amb altres novel·les andorranes. M’agradaria reprendre un parell de títols que hi esmentava i treballar-los més de prop, ja que entenc que constituirien un dels camins naixents d’aquell centre que és l’obra de Morell. Les dues obres en qüestió són La neu adversa, del mateix Morell (1999), i Frontera endins, de Josep Enric Dallerès (2007). 

La pregunta natural que sorgeix davant l’associació que proposo és què uneix ambdues obres. Diré que, en primer lloc, ambdues són protagonitzades per dones. Això té un sentit molt concret, ja que és conegut que les dones viuen més que els homes. Tant l’Agnès –l’heroïna de Morell– com la Manela –la de Dallerès– finalitzen els seus relats vídues, i el final de les seves vides és pràcticament el final de les novel·les. En ambdues els seus darrers anys s’amaren de records fins al punt que totes dues acaben vivint, en certa manera, dins d’aquell torrent de consciència que emana del passat. Això les converteix en memòria, la qual cosa és rellevant pel que entenc objecte de les novel·les, el qual seria el temps. Aquesta seria la raó de comptar amb dues protagonistes femenines.

Aquestes dues novel·les no són novel·les històriques. Les podem veure més aviat com a novel·les sobre el temps viscut i, a través d’ell, poder parlar –efectivament i entre d’altres coses– de la història d’Andorra. D’aquesta aproximació en dic la via melancòlica. La melancolia –o malenconia, si ho prefereixen– es diferenciaria de la nostàlgia en el fet que la primera no pretén reviure el passat, sinó que reconeix lúcidament la seva impossibilitat en un món que ha canviat. Per aquesta raó el subjecte melancòlic viu amb certa tristesa i visant mitjançant el somni la matèria passada tal com la conforma la vida present. Aquest subjecte es converteix en un explorador de la ruïna. 

En aquest sentit seria Walter Benjamin un dels qui millor defineix i treballa aquesta especial maniobra del temps. Deia Susan Sontag d’ell –la cito en castellà– que: “Se consideraba a sí mismo un melancólico, desdeñando las modernas etiquetas psicológicas e invocando la tradicional etiqueta astrológica: ‘Yo vine al mundo bajo el signo de Saturno: el astro de revolución más lenta, el planeta de las desviaciones y demoras (...).”

Són aquestes desviacions i demores allò que caracteritza la narració que l’Agnès i la Manela fan de les seves vides i allò que impregna la prosa de Morell i de Dallerès. Agnès i Manela: dues vides recordades que duen el passat al present i el present, al passat. A totes dues, no obstant això, les diferenciaria la seva exploració, ja que els somnis de l’Agnès esdevenen destructius, mentre que els de la Manela es configuren com una mena d’esperança vaga fruit de les esperances inicials que il·luminaren la seva vida. Ambdues dones conjuguen d’aquesta manera els seus destins. Llarga vida a totes dues.