A Facebook, la seva foto de perfil és un cercle negre. Des de finals de febrer, Maria Stepanova, figura clau de la poesia russa contemporània i autora d’un dels llibres d’assaig més llegits de l’any passat, nomenat al Premi Internacional Booker 2021, A la memòria de la memòria, ha optat per emmudir amb relació a totes les coses excepte el dolor i l’horror de la guerra. A les fotos de Berlín té l’expressió d’incomprensió i pes de la responsabilitat col·lectiva característica de tots els immigrants russos d’onada recent, marcats per la màquina totalitària del seu país com a elements indesitjables, incapaços d’identificar-se plenament amb cap altre idioma, cap altre paisatge que no sigui el seu.
Als anys 90 del segle passat vam estudiar al mateix curs de l’Institut de Literatura Maksim Gorki de Moscou, ens vam graduar a la vegada: érem de la mateixa colla, de les mateixes festes diürnes i nocturnes, fumàvem juntes com si fóssim xemeneies tabac ros, tabac negre, cigars havans, tot allò que es pogués fumar.
De bon matí ens dirigíem a l’edifici de la universitat amb un vague sentit de responsabilitat, però sovint no hi arribàvem i ens quedàvem a l’estrafolària cafeteria del Museu de la Revolució. La cap d’estudis, per raons comprensibles, ens considerava una colla de sobrats impresentables. A les tertúlies del Museu de la Revolució s’hi aprenia més que als cursos reglats. La Maria era una de les estrelles d’aquells debats de lletraferits mig intoxicats: ho sabia tot de la ultratomba i de la moda, dels grecs antics i dels italians del Renaixement, de Pollock i de Porsches. Impecablement elegant amb l’elegància decadent dels poetes, ja guanyava premis literaris de jove promesa, ja era l’ànima i l’esperit d’un cercle que més endavant es consolidaria com a intel·lectual.
Oh, la nostàlgia dels temps quan tots anàvem a l’una, quan als meus amics els guiava la sort i els guaitava la fama! Amb dol i tendresa veig que, al cap d’un quart de segle de quasi absoluta desconnexió – si no hi comptem els likes de rigor a les xarxes socials i les escasses felicitacions d’aniversaris– estic més lligada a ells que mai, els segueixo més que quan ser rus era ser bonic.
De cop i volta s’ha vist que la Rússia d’avui no és pas com l’Espanya dels últims anys de Franco, ni que pensem en totes les semblances que puguin tenir entre ells els règims absolutistes, i sobtadament hem entès que ens faltava no tan sols la comprensió del seu present sinó també del seu passat.
Plorant, llegeixo el bell assaig de Maria Stepanova A la memòria de la memòria, el món emmirallat en la història d’una família russo-jueva. Llegeix-lo també, estimat lector, quan Anagrama el publiqui: l’ha traduït al castellà Jorge Ferrer.
