Faig aquesta columna impactada pel deteriorament cognitiu del meu pare. I no tant per les conductes que provoca –en tots els sentits de la paraula– sinó per la dificultat que suposa que els que ara té més a prop en el seu dia a dia a la residència no el jutgin per les coses que fa o diu, que no són políticament correctes, i no el vegin només com qui tenen al davant: un senyor tranquil i educat que de tant en tant es transforma, però que no sap qui és ni on està. Tots tenim la nostra història personal i hem format i formem part d’una història col·lectiva. I a vegades potser ens surt massa fàcil dir que coneixem algú quan només fa quatre dies que sabem de la seva existència. Ja sé que precisament a les residències una de les tasques que es fa amb els usuaris és rememorar èpoques passades amb les quals poden connectar. Ara bé, quan precisament les neurones ja no connecten, és igual que tinguis 85 anys, que hagis viscut gran part de la teva vida a Barcelona o que hagis treballat a la companyia de tramvies –com encara diem a casa meva–. Al meu pare, per la demència, això li és igual, i als qui en tenen cura potser també, però per a nosaltres sí que la seva vida té un sentit, perquè l’estimem bàsicament, i perquè quan ens veu ens fa sentir que ens estima. La demència pot esborrar els records de qui la pateix, però no dels qui hem compartit un bon tros del camí amb la persona que la té. La seva vida ha tingut un sentit per a nosaltres. Transmetre això a qui el cuida, insisteixo, és molt difícil. I donar-hi voltes és molt dur, duríssim, de fet. Només ens consola que sembla feliç quan l’anem a veure i que no fa cap retret per la separació. La mare i jo pensem que sí que ens coneix, però no ho sabem del cert. I amb aquesta incertesa hem de viure.
