La meravella del vermut “no ‘mixte’”

L’altre dia em vaig quedar enganxat a una convocatòria del Comitè 8 de març Alt Urgell, que dit així ja promet. Era per diumenge, i havien convocat a l’Ateneu un vermut “no mixte” (sic). Així, a pel (i no va amb segones). Naturalment, vaig començar a elucubrar. La primera temptació com a home més o menys blanc i, pel que recordo, heterosexual –un parrac, vaja– va ser pensar que era l’esmorzar de només noies de tota la vida. Però és clar, era massa primari, massa heteropatriarcal, i estem parlant del Comitè 8 de març! La cosa havia de ser una mica més rebuscada! Hi vaig donar unes quantes voltes, justet com soc, però diria que encara em vaig embolicar més: se’m va ocórrer que potser dir-li al vermut “femení”, “de dones”, fins i tot “de persones que menstruen”, com hauríem resolt els pobres rústics, resultava discriminatori, qui sap si ofensiu, per als homes trans, intersex, queer o simplement no binaris que legítimament pretenguessin participar en tan selecta convocatòria. Sona plausible: “No mixte” (sic), que brillant! Vaig quedar satisfet d’haver arribat a aquesta conclusió tot solet, i ja estava a punt de deixar-ho córrer quan em va sorgir el dubte: una convocatòria només de tios, també seria un vermut no-mixt, a dreta llei. O no? Podria ser que, amb una visió insòlitament inclusiva -estem parlant del Comitè 8 de març, recordin- haguessin convocat dos vermuts paral·lels, és a dir, segregats, com fan en aquells col·les tan rancis, amb els nois per una banda i les noies per l’altra? Hummm. En fi, que la pregunta òbvia és: si del que es tractava era de convocar-hi tothom excepte els pobres mascles heterosexuals, que prou pena tenen, per què no ho deien sense embuts? Com a mínim, ens hauríem estalviat aquesta columna.