La merda de la muntanya no fa pudor, ai, no

Sense novetats a l’horitzó. Tot, més o menys, continua en la mateixa tònica i tendència recurrents, com el peix que es va mossegant la cua. Només que l’ambient s’escalfa, en espera de l’obertura oficial de la veda, quan els candidats comencin l’espardenyada. Ara, tots quiets com polls, aparentment. Subreptíciament, però, els aspirants a un cadirot comunal, especialment els que pretenen tornar-hi abans que el seti es refredi, fan mans i mànigues per aparèixer més virtuosos que mai. Ja tornaran, ben aviat, les mostres de fastuositat i prepotència, que alguns no tenen la força de reprimir, ni amb un morralló ben lligat a la boca.

Per molt que algú tingui la malsana mania de minimitzar fets i problemes palmaris i s’escarrassi a pintar-ho tot de flors i violes, la veritat persisteix. Les evidències són tossudes. Quan una cosa està mal engiponada i cau a trossos, no cal anunciar que durant el pròxim (eventual) mandat “ho refarem tot, i ja està!” –només cal veure el que ha passat a la part posterior del passatge Biscariet. Els veïns es queixaven del mal estat del paviment dels carrers que hi conflueixen i del trànsit de cotxes i camions. Ara, a correcuita, som-hi tots... La improvisació al poder! S’ha esberlat la coberta de peces de pedra d’aquell tram i la solució: arrenquem-ho tot i asfaltem-ho. “I ja està!”
A la part baixa de Príncep Benlloch ens han col·locat cinc faliornes d’alt disseny, que els treballadors comunals s’han vist feines per penjar-les als fanals; una recreació de luxe de faldilles de l’època del xarleston, que ens recorda Les injoles de mossèn Cagarrina. A l’altra punta, a l’inici de l’avinguda –on han tancat dos botigues més–, després de penjar-hi una colla de tires blanquinoses mig arrugades, passen tres setmanes i una nit de fosca ho tornen a desmuntar, desconnectar i retirar, i canvien el motiu nadalenc, amb una estesa de fils i bombetes. Fer i desfer, la feina del diable!

Mentrestant, la cònsol continua envolupada en plets que perd constantment, en resolucions judicials que anul·len acords de la majoria comunal. Un leitmotiv del mandat, un serial sense pausa. És com aquell que deia: “Jugar al pòquer i guanyar, deu ser l’hòstia!!” En aquests negocis sempre li toca el rebre. Temeràriament, ha defensat l’indefensable fins a límits incomprensibles, com en l’acomiadament improcedent de personal, on tots nosaltres vam cascar de la nostra butxaca, uns 120.000 euros –20 milions de pessetes– per satisfer el seu caprici. També ens va costar calerons la seva “consulta” a la Batllia, referent al pagament del GAdA, amb 100 funcionaris esperant deu anys per cobrar. Entre altres trifulgues judicials, hem sabut que un funcionari del servei de Circulació, amb 30 anys d’antiguitat, li ha presentat una demanda que farà soroll. I com a colofó del seu regnat, el Tribunal Superior, per haver “procedit a modificar de forma unilateral l’àmbit territorial del seu POUP, respecte a la versió del 2007 [...] en perjudici del Comú [de Sant Julià de Lòria]”, li anul·la el Decret. Quina prepotència! I ja té una nova demanda a la Batllia, per rescabalament de danys i perjudicis soferts per uns propietaris de terrenys al terme de Santa Coloma per causa de treballs diversos i de les obres d’eixamplament de voravies, mal dites “rambles”, on no es passeja mai ningú i on ha suprimit una vintena de places d’estacionament. Es llueix, ben lluïda. 

Parlem d’animalons, de rats, ratets, ratots, rates, ratetes i ratasses. D’ençà de l’aparició estel·lar d’una enorme paniquera a pocs metres de Casa Comuna, m’he dedicat a recórrer el poble per si de cas descobria exemplars d’un bestiari desconegut. Però pels carrers d’Andorra la Vella, no hi ha altres animalons sinó rates. I rates d’una bona mida... N’he vist una de grossa que fugia, davant de l’aparcament Prat de la Creu, i una altra més menuda, morta. Al començament de l’avinguda de Tarragona, on la mitjana enjardinada ha fet que s’eliminés una quinzena d’espais d’estacionament, just davant meu s’ha aturat una bestioleta peluda. Un altre ratot o rata, no ho sé ben bé, perquè no he pogut mirar-li l’entrecuix. I ja és ben conegut que “quan li ha vist el cul, diu que és femella.”

Hi ha mandataris que passen a la posteritat per la magnificència de les seves realitzacions, per la personalitat desbordant o per la petjada perenne en pro del benestar dels ciutadans. Però a la gran majoria ningú els recorda, ni en vida ni quan ja són cadàver. Tampoc no cal que somiïn truites, pretenent que els facin l’acato o els venerin in saecula saeculorum. 

La vida és com un pal de galliner: curta i plena de merda. Així que, molt senyora meva, “keep calm, and enjoy life because you only get one”.  Mentalitzi’s: amb pedres i ciment no s’aconsegueix la felicitat, el millorament i la prosperitat de les persones. Amb menys porqueria i brutícia, els ciutadans d’Andorra la Vella se sentirien més satisfets, protegits i contents.

“La merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó. Ai, no! L’airet, l’airet, l’airet la matinada...”