Si es parla de la lírica, si es parla d’allò que avui dia coneixem com a poesia, es pot parlar d’un naixement molt localitzat, en concret al mar Egeu, en enfront de les costes de l’Àsia Menor, a l’illa de Lesbos, a l’antiga Grècia. I en aquella illa Safo de Mitilene, la primera escriptora, la primera a col·locar el jo com a font literària, en parlar del sentiment, en parlar del món des d’una subjectivitat i en constituir una veu poètica. I aquesta va ser la primera vida de Safo, la inventora d’una vida nova, d’una escriptura nova, lluny de la guerra, de la mitologia i dels déus intervenint amb voluntat en els assumptes dels humans, lluny de l’aventura i l’astúcia dels herois i més a prop del cos, de l’esperit de la vida enamorada, de la dansa, de la música, del coneixement, de l’art, i, en definitiva, d’un amor viscut com l’infinit anar i tornar de les onades del mar.
Aquesta força revolucionària és el que destaca Laure de Chantal al seu assaig Las nueve vidas de Safo, una revolució que travessa els segles i que inspira altres escriptores i escriptors medievals, renaixentistes, clàssics i romàntics, però sobretot escriptores que, entre enemics disposats a enterrar la poetessa grega, aconsegueixen encarnar en les seves obres la força primigènia del primer gest, de l’afirmació d’un jo que vol cantar i viure d’una altra manera.
Comencem a comptar les vides, l’ocultació i la resurrecció de l’impuls sàfic en les lletres occidentals, dels plagis disfressats d’homenatge dels llatins, del combat dels primers cristians, de l’oblit i condemna medievals fins al Dant, qui la recupera i realment homenatja, d’una Christine de Pizan que la inclou en la seva ciutat, d’un Renaixement que no pot sinó rendir-se als seus versos però que la virilitza o la mitologitza, d’un classicisme on les escriptores es reflecteixen, d’un camí en temps revolucionaris, de la represa baudelairiana i la seva nova sensibilitat... de la bruixa a la icona de l’homosexualitat. Una Safo i moltes vides, perquè aquest nom sonor de quatre lletres travessa tota la història de la literatura occidental entre la llum i la foscor.
A Safo hi ha una modernitat que agita encara avui. Tot i que invoqui una deïtat grega encara podem comprendre les seves raons. Potser l’amor contemporani és un residu candent d’allò que es van inventar els trobadors quan parlaven d’anhel, absència i impossibilitat; potser és l’ànim unitiu de la mística inaugurada amb la joia de viure inopinada del Càntic dels càntics bíblic i de tots els seguidors medievals, renaixentistes i barrocs, especialment els ibèrics; o el gaudi perplex i exuberant del califat de les Mil i una nits i dels perses de l’hedonisme il·lustrat, del desert i de les flors. En tot cas Safo hi és. Serveixi l’Himne a Afrodita, d’on prové el títol que he escollit avui i d’on reprodueixo els primers versos: "Immortal Afrodita d’acolorit tron,/ filla de Zeus, artificiosa, et suplico/ que no sotmetis a infortunis ni dolors,/ oh Sobirana, el meu cor".
