Com era aquella frase? "La millor defensa és un bon atac". No sé a qui se li atribueix; alguns apunten a Napoleó, però podria ser qualsevol personatge militar. També s’utilitza molt en l’àmbit esportiu, per aconseguir victòries i no baixar la guàrdia (parlant de termes bèl·lics). Aquesta màxima és sobreutilitzada en la política, m’espanta en l’àmbit professional, i la rebutjo en el personal. Continua tenint una connotació guerrera perquè, amb aquesta actitud que proclama la cita, poca aproximació es pot buscar cap a un acord o un consens. Tu m’ataques, doncs jo t’ataco més. I la bola es fa gran i, al final, es perd el què, la causa, allò important. El parlament es converteix en un ring de boxa, o en un partit de futbol. Perquè la possibilitat de fer-se un examen de consciència i autocrítica a un mateix, pensant primer què hi ha de cert en la crítica per fins i tot intentar millorar, i després preparar l’argumentari contrari que justifiqui el que no és cert, és un altre dels esports de superació. La millor defensa hauria de ser l’exercici de defensar-se, d’entendre, d’escoltar i de superar l’orgull, i de dir-hi la teva. Però “els homes van d’una ambició a una altra: primer, busquen assegurar-se contra l’atac i després ataquen els altres” (aquesta sí que té firma). M’avorreix cada cop més escoltar els polítics que no defensen ni idees ni, menys encara, ideologies, sinó que per parlar d’allò que fan ho comparen amb allò que no fan, o no van fer, els altres. Discursos estèrils que no aporten res. Mentida. Sí que aporten alguna cosa, una pèrdua de temps considerable i un testimoni per als hereus molt fàcil de millorar. Sense voler ofendre ningú.
